Com a conseqüència de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució Espanyola (castellana) el 27 d’octubre de 2017 quan es va cessar el govern de Catalunya, va començar l’exili de diversos dels seus components. Posteriorment, el 8 de març de 2018 va crear-se el Consell per la República Catalana amb uns objectius clarament definits: fer efectiva la independència de Catalunya, culminar el procés constituent de la República Catalana, difondre la causa republicana a escala internacional i promoure la defensa dels drets civils i polítics. 

Tanmateix, a banda d’aquestes lògiques intencions, aquest organisme generava en la societat catalana l’idea d’un govern a l’exili, tal com ja havia succeït al llarg del segle passat. En els seus inicis, el Consell va rebre el suport de pràcticament tot el moviment independentista. Aquest suport, però, ha anat minvant al llarg d’aquests darrers anys. Molt lògic si tenim en compte que aquell anhel d’un govern a l’exili no es podria complir donat que al Principat ja hi havia un govern, això sí, segrestat per l’Estat opressor.

Al llarg d’aquests gairebé set anys, el Consell ha gaudit d’allò que en diem una mala salut de ferro. Hi ha passat de tot. La previsió al constituir-se d’aplegar com a objectiu un milió de seguidors, va ser el primer revés a assimilar ja que tot just s’ha arribat als cent-mil, que tot i no ser gens menyspreable, ha esdevingut insuficient per poder gaudir d’una entitat forta. Com ja hem apuntat abans, ben aviat algun que altre partit implícitament se’n va desentendre. Després, el trist afer de la dissolució de l’Assemblea de Representants abans que completés el primer mandat, va significar un cop molt dur per a l’estructura del Consell.

Amb la dimissió del president Carles Puigdemont, ara estem en plena campanya electoral per suplir-lo. Analitzant una mica les propostes dels candidats, honestament, no veiem en cap d’ells prou capacitat per dirigir una entitat que per la seva importància, trajectòria i situació actual, necessita aixecar el vol o perdrà del tot l’escàs protagonisme que li queda.