El 9 de novembre de 2014 tot el món va ser testimoni d’un dels dos moments polítics més importants de la nostra història recent: allò que va ser anomenat com la consulta del 9-N. Fa deu anys i després de diferents estira i afluixa entre l’administració de l’Estat castellà i la Generalitat, quasi dos milions i mig de catalans van anar a votar en aquella consulta sobre la independència de Catalunya, malgrat la suspensió del Tribunal Constitucional castellà, l’amenaça de la fiscalia i el boicot actiu dels partits catalans castellanistes. Nogensmenys, la jornada va esdevenir un èxit total. 

A banda de la demostració de coratge per l’alta participació obtinguda, el resultat va significar una injecció de moral per als objectius d’alliberament nacional que madurava entre la ciutadania. La doble pregunta de la consulta va propiciar-li el nom de la votació del sí-sí. A la primera: “Vol que Catalunya esdevingui un estat?”, l’hi seguia: “Vol que aquest estat sigui independent?”, i des del nostre punt de vista aquesta darrera plantejava una flagrant obvietat: es pot ser un estat dependent? Dependent es pot ser, sent una colònia. Com deia, el resultat a la doble pregunta va ser aclaparador: 8 de cada 10 votants es va decantar pel sí-sí (sí a les dues preguntes), i 1 de cada 10 pel sí-no (sí a la primera i no a la segona). Les preferències de la ciutadania van ser claríssimes. 

La pregunta en el desè aniversari és: hem avançat? Si mirem la situació actual del procés independentista, és evident que estem encallats. Tanmateix, tot el camí fet fins ara no el podem donar per malbaratat. Tant les consultes populars arreu del país encetades a Arenys de Munt, com la mateixa del 9-N que va culminar amb el referèndum de l’1-O, no ho hem de posar en sac foradat. Que no haguem collit el fruit de l’arbre no vol dir que no hi sigui. Si som capaços d’aprendre dels errors comesos per no repetir-los quan tinguem ocasió, podrem dir que haurem avançat.