La setmana passada es va aprovar un Decret per regular els habitatges d’ús turístic a Catalunya. Segons el govern català, la proliferació d’aquest fenomen és una de les causes que provoca la manca d’habitatges de lloguer com a allotjament permanent en molts municipis. Fins aquí, això és un fet. També podríem estar d’acord que hi ha casos extrems com els que han aparegut a la premsa últimament: Naut Aran, a la Val d’Aran, que té 1.850 habitants i 1.150 habitatges d’ús turístic; o Salou, que amb 29.000 habitants empadronats, en té 6.600, un 30% del total. Vistes les dades, l’objectiu de l’Administració és que hi hagi un màxim de 10 habitatges d’ús turístic per cada 100 habitants. Però arribats en aquest punt, el problema és com embridar la bèstia després d’haver deixat que s’allunyés irresponsablement per terres salvatges durant anys.

En aquest sentit, la ironia del periodista Pius Pujades a El Punt Avui és antològica: “Com que els turistes no volen pisos rònecs i mig enrunats, les cases centenàries de la ciutat s'han de posar al dia. I venen paletes, lampistes, pintors, guixaires, vidriaires i fusters a renovar les instal·lacions podrides pels anys i l'abandonament”, i amb això es perd, segons ell, “aquells carrers íntims, solitaris, medievals, estrets i foscos, tradicionalment boirosos, humits, amb aromes de pixum i de resclosit”. Tot i que el senyor Pujades parla del cas de Girona, el procediment podria extrapolar-se a moltes altres poblacions turístiques i a tot el litoral. És clar que la proliferació de pisos turístics sense control incentiva la gentrificació dels barris i que aquest fet té inconvenients, però també és evident que la criatura aporta sucoses divises per a molts sectors i ben diversos.

Sempre que el tema ho permeti, aquí intentem aplicar els casos generals a la particularitat de Tàrrega, amb totes les llicències possibles, és clar. En aquest cas, més enllà de l’efímer momèntum de la Fira de Teatre, convindrem que potser sí que a molts conciutadans nostres els agradaria que hi hagués una massa turística més gran i estable a la ciutat. Una pluja fina i més digerible que dinamitzés el parc immobiliari del barri antic, que tot i gaudir d’alguns racons preciosos, en té molts d’altres caient per una pendent de degradació imparable.

Per exemple, és una pena que una via tan cèntrica com el carrer Agoders presenti un aspecte anterior a les campanyes del “Barcelona posa’t guapa”. En una mera contemplació de les façanes existents, ja s’intueix el pes de la història d’uns edificis nobles, però que actualment vaguen pels llimbs de la irrellevància. I això, malgrat que les seus institucionals hi queden ben aprop.

Quin rentat de cara li faria l’aparició d’alguns allotjaments per a viatgers en aquest carrer: es podria fer una empenta per a la rehabilitació integral d’edificis i, com a conseqüència, el comerç esllanguit tindria una segona oportunitat. Ja que les Administracions no aposten amb decisió per programes de Rehabilitació, amb mesura i control, una mica d’Airbnb també ens aniria bé.