En innumerables reposicions, hi ha cadenes de TV privades que ens porten sovint episodis i temporades senceres de l’investigador privat belga més famós: Hèrcules Poirot. Són a vegades adaptacions curtes per a la petita pantalla de les novel·les de la famosa Agatha Christie, i a vegades són, al meu parer, veritables films o telefilms amb una qualitat quasi suprema. L'intel·lecte de Poirot també ens semblarà suprem, sorprenent i a vegades tan irritant per a nosaltres com per als grisos policies que malden per descobrir assassins.

Aquests dies de calor tan intensa que no conviden a res, pràcticament ni a abraçades, els qui som a la ciutat quasi tots els dies ens conformem amb la revisió dels casos del detectiu que sempre malda per no ser confós amb francès. Sí, ho sé, hi ha hagut molts Poirot: John Malkovich, Peter Ustinov, David Suchet, Kenneth Branagh, Albert Finney, Austin, Trevor, Ian Holm, Alfred Molina o Tony Randall. Però al meu parer, segurament en contradicció amb molts lectors de les novel·les, el millor i arquetípic és Sir David Suchet.

Per, exemple, al telefilm Assassinat a l’Orient Expres, 65è episodi de la sèrie, i quart de la temporada 12, Suchet excel·leix, crec que sobretot gràcies a la direcció de Philip Martin, que opinava que la versió de 1974 de Sidney Lumet era una "pel·lícula dels 70 agradable", però no prou dura en comparació amb la novel·la. Per tant, busca crear una versió més "incòmoda" i al meu parer ho aconsegueix, perquè arriba a angoixar.

Com explicava el mateix Suchet, en aquesta versió del 2008 veiem un Poirot com "no l'hem vist mai", "apartat del món i de la seva comoditat habitual". Apareix com un home de fe i sotmès a un profund dilema moral, patint i dubtant molt i molt afectat pels esdeveniments que ha vist, com el suïcidi d'un tinent en un cas anterior i la lapidació d'una jove a Istanbul.

La novel·la original publicada per Collins Crime Club l'1 de gener de 1934, posada a la venda amb un preu de set xílings i sis penics i als Estats Units per Dodd, Mead and Company més tard el mateix any, amb el títol Murder in the Calais Coach, segons la Viquipèdia, és la base del guió de Stewart Harcourt. L'acció d'aquesta pel·lícula de televisió se situa l'any 1938 i aquest telefilm es va emetre per primera vegada al Regne Unit el 25 de desembre de 2010 a ITV1, i a França a 3 de desembre de 2011, per cert amb poca quota de pantalla. 

Hi ha altres films o episodis impactants, sigui pel cas criminal en si, o per la interpretació que, alguns que vivim el teatre, mirem amb admiració i intentant copsar-ne tots els detalls. Aquest, però, filmat per als interiors als Pinewood Studios mítics, impacta perquè ens parla de la lluita pel bé o més aviat en defensa de la llei, en un entorn de venjança justiciera però venjança al cap i a la fi. Els recomano repetir-ne el visionat, com la majoria d'episodis, fixant-se en tots els detalls, els jocs de llums, els primers plans, les esgarrifoses imatges de l’assassinat. I si la poden escoltar en versió original molt millor, encara que, com en el meu cas, la cadena que ens la porta no sigui capaç de posar subtítols, siguin en anglès o en qualsevol de les llengües que parlem habitualment. Ja no cal dir que la nostra és ignorada.

I vostès pensaran què més els puc explicar de la relació que mantinc amb la sèrie cada vegada que la reposen. I és que, independentment de les qüestions més tècniques, paro boig amb l’ambientació, típica d’aquells treballs tan britànics dels quals vam gaudir molts anys. I encara em crea un desfici i una boca que es fa aigua el vestuari de tots els actors i actrius que surten cada vegada, bé, tots menys la vestimenta de Poirot, que jo no em posaria però que considero perfecta i adaptada a cada canvi de la moda d’aquells anys.

No em diran que no es posarien aquelles jaquetes de tot tipus que porta el soci i amic, el capità Hastings; aquells barrets que, per a un enamorat de barrets i gorres com jo són insuperablement elegants; les caçadores de pell o no i els abrics, llargs, creuats, amb cinturó ample… Pagaria el que no tinc per, ni que fos una vegada, vestir-me com ell o fins i tot com el desmenjat policia Japp, amb les seves americanes i damunt, sempre que no estigui a casa seva malcuinant o arreglant el jardí, a sobre sempre, dic, la gavardina típica.

Pel que fa a les dones, totes les que estimo, aprecio, conec i reconec, les voldria habillades com la gran majoria de les heroines o les assassines de cada cas: des dels models de la senyoreta Lemon, intel·ligent i eficient secretària del belga, fins al de qualsevol de les noies o les senyores que brillen a la pantalla. 

Si algú sap la forma per portar aquesta roba un dia o en un sopar, ni que sigui de lloguer –que els artistes anem curts d’armilla, mai més ben dit–, m’ho feu saber. I si a algú li sobrés roba masculina més o menys d’aquell estil, s’accepten donacions…Talla 54 de jaqueta i 44 de pantaló sisplau, i pels barrets i les sabates…