Bon dia, us volia parlar de capitalitat, sí, d'allò que diuen "capitalitat, Qualitat de capital". Per començar, però, aprofito que l'Ondara passa per Tàrrega i em permeto recordar-vos que aquest concepte afavoreix que a Madrid una part dels equipaments –especialment infraestructures culturals, com ara museus o teatres– són gestionats per l'Estat, mentre que a Barcelona la participació municipal és més elevada i la del nostre Govern de la Generalitat també ho és per eixugar les necessitats de la població. Coses de la dependència maleïda.

Sols vull recalcar que amb dades del 2018, Catalunya "aportava 3.224 € per habitant (la 3a comunitat en aportació), però després d'operar tots els fons redistributius passa a ser la 10a comunitat amb 2.664 euros per habitant, i la penúltima, amb 2.393 euros, si es té en compte el nivell de preus".

Però bé, tornem al que en diuen el nostre territori o aquell kilòmetre zero tan esmentat. Ho farem concretant en alguns casos concrets i propers, i és que sovint veiem i patim unes excursions llarguíssimes i molt costoses, per a gaudir d'espectacles.

Què busquem quan fem llargues distàncies per a ser presents i oients de concerts, presentacions, festivals, recitals i moltes més coses que acaben en "als"? Cerquem notorietat local, distinció classista, fotografies noticiables, protagonisme per diferenciar-nos?

I perquè els dic això? Doncs la cosa és clara: sovint cerquem enllà els sots de l'autovia la centralitat barcelonina en gran manera pel que fa a activitats culturals. Pensem que els esdeveniments locals, comarcals o de la demarcació ponentina no tenen la qualitat suficient per a les nostres ínfules, segurament. I és un gran error, ja que, a part la globalització que ens porta coses d'arreu a casa –i ens vol vestits igual a Manresa que al barri Gòtic de Barcelona– voleu dir que no hi ha una alta qualitat aquí?

Exemples a cabassos. Literàriament, res a envejar a la capital de la nostra futura República. Musicalment, encara menys, però us vull portar al terme capitalitat. I la ciutat de la Seu, Ilerda, la Lleida d'avui té espais i grups de primer nivell. Potser cal que mirem més les programacions i fem cas del nostre nas o, provem sincerament espectacle a espectacle. No passeu de llarg del Cafè del Teatre i les funcions que es fan a l'Escorxador.

En el món coral, molts noms sonen, mai més ben dit, molt i molt bé, siguin més tradicionals, siguin més moderns i agosarats. I en l'espai concertístic encara us esteu perdent, potser per mandra, tot el que es fa a l'Auditori, amb obres i intèrprets superbs com poden testificar els qui hi anem sovint. I no us hauríeu de perdre tot allò que es fa a l'Espai Orfeó i al cau del Guillem, l'Antares, on un cop al mes podreu tenir el plaer d'escoltar no només bons músics de folk o de jazz, sinó també veritables Jam Sessions electritzants.

En definitiva, penseu que me'n deixo moltes d'activitats, locals, trobades, ateneus, grups, i això només vol dir que és difícil d'encabir-los a un article d'estiu que intenta no ser suat en sentit metafòric i popular.

Ara només falta que mirem més cap a casa, paguem bé als artistes, anem als actes, aplaudim la feina sovint desinteressada, en parlem amb orgull arreu i que no siguem provincians. 

Fa un temps em va dir algú que província era al que deixaven reduït els territoris conquerits. Indíbils i Mandonis, amunt!