Després de les urnes, si no hi ha hagut majoria absoluta, és moment d’afrontar els pactes electorals per a governar. Aquest és el cas de la ciutat de Tàrrega, que si bé ha tingut un guanyador clar, aquí també s’hi ha posat límits: en qualsevol fórmula que s’apliqui, caldrà greixar-se amb més o menys acords per tirar endavant la legislatura.

Un cop digerits els resultats, i ampliant el focus no només a totes les comarques del país, sinó també a la resta de l’Estat, hi ha consens en què la nova onada electoral dibuixa un context polític més agrit. Una onada conservadora i reaccionària en alguns casos, que s’oposa als avenços socials i a les polítiques progressistes. Més polarització i menys matisos: l’extrema dreta avança terreny a tota màquina i els partits de l’statu quo –com ho és el PSC a Catalunya– guanyen l’espai perdut l’última dècada. Si és per desmobilització o no dels adversaris, per ineptitud dels actuals dirigents o per un context més general –europeu, mundial– de conservadorisme, que ho diguin els politòlegs. Al país, tornem al pragmatisme o l'infamat peix al cove, cosa que a la pràctica ja fa temps que veiem.

I el canvi de paradigma a priori no té gaire a veure amb l’evolució econòmica, ja que cal dir que aquesta sembla que ha resistit bastant bé l’embat de l’any 2023, en contraposició a les previsions, que dibuixaven un paisatge més aviat fosc. Si bé la inflació i les pujades dels tipus d’interès ja comencen a notar-se en el món immobiliari –en signar-se menys hipoteques–, la situació constructiva es manté pel que fa a les petites promocions particulars, si bé les grans operacions estan parades.

Vivim uns dies d’impàs per a moltes decisions, ja que els ajuntaments es troben en funcions i només bàsicament s’executa allò ordinari. Però aquests moments previs a les eleccions, que s’allarguen fins que es constitueixen les noves corporacions municipals, té un preciós clima somiador. És un període per a mi bastant dolç, des que es presenten candidatures i s’expliquen idees de ciutat fins que la cosa s’encarrila, ja que és quan la ciutadania i la política entren més en contacte. Per una banda, perquè és quan com a votants tenim la paella pel mànec i, per l’altra, perquè els polítics expliquen què han fet i què volen fer. Unes jornades en les quals, per a la majoria que no segueixen regularment els plens, es posen al dia dels projectes o del que s’hi cou. I un cop sabut el relat, o bé decideixen passar olímpicament de tot o, en posició responsable, acaben anant al Col·legi Electoral i dipositen la seva papereta. Al final, el més important és implicar-s’hi i no deixar que els altres decideixin per tu, ni que sigui sovint amb el criteri de “perquè no surti tal”, en lloc d’altres plantejaments més constructius. O també el vot en blanc, que si bé a la pràctica és un vot perdut, vol dir molt.