Fa uns mesos, les tècniques de l’àrea de Serveis Socials del consell comarcal de la Noguera van tenir a bé de convidar-me a xerrar sobre la bretxa digital i com afecta les persones grans, en el marc de la setzena Trobada de la Gent Gran de la Noguera.

L’encontre es va celebrar el 22 d’abril al pavelló esportiu de Bellcaire d’Urgell i va aplegar 400 participants, en representació de les diferents associacions de gent gran de tots els municipis de la Noguera.

Com a punt de partida de la meua ponència vaig prendre el motiu que acompanya els materials gràfics de l’esdeveniment: Una fulla verda amb la forma de la comarca noguerenca. 

Les fulles són els òrgans més importants de les plantes i contribueixen a dur a terme les funcions més vitals, gràcies a la xarxa de nervis que condueixen i distribueixen la saba per tota la fulla, abastint-la. 

De la mateixa manera, els avenços tecnològics poden aportar-nos grans beneficis, noves oportunitats i ens fan la vida més fàcil, en multitud d’àmbits i aspectes. Connectant les persones i cohesionant les comunitats.

Amb tot, existeix el risc que aquestes tecnologies deixin una part de la població al marge. Així, la creixent digitalització de les nostres societats ha generat noves vulnerabilitats, desigualtats i exclusions pel que fa a l’accés, l’ús i l’aprofitament de les tecnologies relacionals, informatives i comunicatives.

Aquestes bretxes sociodigitals provoquen que al final la fulla s’acabi fracturant. Així, hi ha persones i col·lectius que queden fora d’aquest nou paradigma social i digital, restant enmig nostre, invisibilitzades i desorientades.

De gran, vull ser xerpa!

A finals de l’any 2001, l’ajuntament de Tàrrega em va confiar l’encàrrec de treballar per l’alfabetització i l’empoderament digitals de la ciutadania, i de passada, suturar les ferides de l’exclusió digital. Ha estat un temps de mirar entre i dins les esquerdes. També per comprovar com aquest concepte ha anat evolucionant en paral·lel a la creixent digitalització de la nostra societat i les nostres existències. Transitant a banda i banda. Acompanyant centenars de persones a fer el pas. I en alguns casos, a fer un gran salt de fe ajudant-les a orientar-se i mapejant plegats els nous territoris inexplorats.

Parafrasejant l’admirat bisbe Casaldàliga, en el transcurs de més de vint-i-dos anys he anat omplint la meua motxilla de noms i rostres que continuen donant sentit i ànim a la meua tasca. 

La Valle

Arribat en aquest punt. Vull centrar-me a parlar-te de la María del Valle Macías González. Un exemple vivent del que t’explicava més amunt.

Una dona amb caràcter —forjat per les peripècies d’una vida gens fàcil—, una determinació rotunda per plantar cara a les adversitats i moltíssimes ganes d’aprendre i experimentar. Recordo encara la conversa del primer dia que vam trobar-nos, a l’antiga seu del gòTIC, al carrer del Migdia. Vam parlar de com, ja de gran, i amb l'ajuda de les de l’Escola d’Adults, va aconseguir superar la bretxa de l’analfabetisme. També de les situacions de menyspreu i burla que havia sofert per aquest desavantatge. Fruit d’aquesta coincidència, i amb molt d’esforç, passió i dedicació, vam fer néixer i créixer un bloc: Historias compartidashistoriacompartida.blogspot.com, amb quatre-centres entrades, publicades a foc lent, al llarg d’onze anys. També va començar a capturar i recollir el seu dia a dia en un portafolis digital. Tota aquesta producció multimèdia va desembocar en l'autopublicació dels seus darrers dos llibres.

La setmana passada vaig poder abraçar-la de nou, durant l’acte de presentació del conte que li han dedicat, dins de la preciosa col·lecció On són les dones targarines?, editada per la Regidoria d’Igualtat, a mans de Sonia Olivares i Cristina Persiani. També per emocionar-nos evocant, junt amb el Marc i la Núria, tot el camí recorregut i els somnis compartits al llarg d’aquests anys. Aquests dies, rellegint el seu bloc, trobo que escrivia això (en català): “Al gòTIC he après moltes coses, especialment a millorar la meva autoestima, valorant-me a mi mateixa i obrir les escletxes del meu cor, escletxes que tenia taponades.” 

Des d’aquestes línies, el meu agraïment i reconeixement a la Valle. I per extensió, a totes les persones que he trobat i amb les qui he compartit històries pels camins i corriols de les tecnologies, i que m’heu ajudat a ser millor persona. 

Bona quinzena i feliç Festa Major! empoderanttic.cat