La mare dels ous

Els ciutadans independentistes portem uns quants anys reclamant i a voltes exigint la Independència de Catalunya. Si anem a mirar, ho fem d’ençà la derrota de 1714, quan una lluita pel poder entre les dinasties monàrquiques de Habsburg i Borbons va acabar amb les nostres institucions i consegüentment amb la llibertat de Catalunya com a país. És però, durant la darrera dècada, que l'exigència d’esdevenir un estat lliure adquireix major rellevància. 

Al llarg d’aquest deu anys hem intentat explicar per activa i per passiva les fortaleses de poder comptar amb els avantatges d’un estat independent, fora de les peülles colonialistes espanyoles. La tant nostrada idiosincràsia catalana, representada majoritàriament pels trets culturals recollits esplèndidament pel Costumari Català de Joan Amades publicat el 1952 (obra etnogràfica de referència per a qualsevol qüestió relacionada amb les tradicions i els costums a les terres de llengua catalana), hauria de ser en principi un motiu més que suficient per desitjar la Independència del nostre país.

Tanmateix, deixant de banda els motius patriòtics que poden ser no compartits per molts dels nostres conciutadans nouvinguts (som terra d’acollida), hi ha un motiu de pes, decisiu per exigir poder-nos administrar lliurement: l’econòmic. Tots els nostres mals arrenquen del calamitós i cobdiciós concepte de l’Espanya radial, que amb centre al Madrid especulatiu concentra les inversions en autovies públiques i en alta velocitat ferroviària al centre peninsular i a les comunitats del seu límit, a més de ser deficitària econòmicament per quan que, any rere any, el seu deute públic augmenta fins a arribar l’any 2022 a 1.502.543 M€ (113,20% del PIB).

Avui em comentava una persona socialista en referència a la darrera enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) de la Generalitat en què el PSC guanyaria les eleccions a Catalunya, que el ciutadà vota per obtenir millores econòmiques i es deixa estar de “tonteries”. Com se sol dir normalment, m’ha lliurat la resposta en safata de plata (vulgarment i en castellà, “puesto a huevo”): no seria una millora econòmica per tots els catalans poder comptar amb els 20.000 milions d’euros anuals que ens pren la balança fiscal espanyola? Això representa un 49% del pressupost de la Generalitat, que per a enguany és de 41.025 milions d’euros. Per tant: Independència.