Quan pensem en referents del bàsquet local els primers noms que ens venen al cap són els de Pierre Oriola i Jaume Ponsarnau. Els dos van fer el salt de Tàrrega a Manresa per triomfar i continuen firmant unes trajectòries brillants. Però abans, hi va haver un altre targarí pioner en obrir el camí Tàrrega-Manresa i despuntar en el món del bàsquet amb una història desconeguda per a la majoria. Una història de superació i resilència. Aquesta és el camí de Chus Aranda.

Nascut a Tàrrega l'any 1977, els seus inicis en el món del bàsquet van ser un punt casuals. De petit, jugava partidets amb el col·legi Sant Josep a les lligues escolars i havia arribat a arrasar signant 50 punts per encontre. Mai havia estat captat pel Club Natació Tàrrega fins que, a l'edat d'infantil, es va incorporar al cadet, on es va passar una temporada sense jugar, ja que els companys eren més grans que ell. Amb 14 anys, el seu germà gran Marino, acostumat a competir, va ser cridat a unes proves amb el Manresa perquè estava considerat un dels millors talents del bàsquet lleidatà. El Chus el va anar acompanyar per viure l'experiència i els van acabar fitxant als dos. El Bàsquet Manresa estava començant a crear un projecte potent de bàsquet formatiu i va veure en Chus Aranda un diamant en brut. Amb un físic superior als de la seva edat, va ser captat ràpidament i allà va començar a créixer com a jugador: "Vaig tenir una trajectòria llampec i a l'edat de cadet ja començava a ser un dels jugadors més destacats a nivell català. Vam arribar a ser 3rs d'Espanya, em van convocar amb la selecció espanyola júnior i s'entrenava amb el primer equip. Va ser una època on hi havia el xup-xup de l'equip guanyador del TDK Manresa i vaig coincidir amb jugadors que després van triomfar al màxim nivell com Paco Vázquez o Roger Esteller."

Una de les figures cabdal en el seu creixement va ser Ricard Casas, un dels millors tècnics de la història del bàsquet català i amb una àmplia experiència. "Va ser el meu primer entrenador i em va fer evolucionar per pujar de nivell, però no va ser per art de màgia, hi va haver molt sacrifici. M'entrenava cada dia de dilluns a divendres, feia sessions extra i jugava amb 2 equips el cap de setmana. Per això vaig passar de ser un desconegut a un jugador destacat. Vaig fer tantes hores de bàsquet... Ara estic entrenant un equip de base a Andorra i costa que qualsevol nen faci més de 4 hores d'entrenament... Ha canviat molt."

El fatídic accident

L'estiu del 1996 estava cridat a ser un dels punts d'inflexió de la carrera d'Aranda. Començava el pas al professionalisme i el Manresa el va cedir al Baró de Maials de Lleida de la lliga EBA, la Tercera divisió estatal, perquè es comencés a forjar en el bàsquet professional amb l'objectiu d'incorporar-se al primer equip de l'ACB en un futur. Però tot va canviar un calurós migdia a Tàrrega. El Chus havia anat a comprar el pa amb la moto i, quan tornava cap a casa dels pares, un cotxe el va envestir a tota velocitat en una cruïlla. "Per sort, portava el casc, però vaig sortir disparat i em vaig trencar la tíbia. Van ser 6 mesos de recuperació, amb la cama enguixada, vaig perdre musculatura i la cama no era la mateixa. A més, no es va acabar de consolidar i en el segon entrenament amb el Lleida després de la lesió, se'm va tornar a obrir... 4 mesos més de baixa. En aquell moment no li vaig donar gaire importància, però, vist en perspectiva, va ser un moment clau en la meva carrera."

L'any en blanc va provocar que el Manresa prescindís dels seus serveis i es veiés obligat a recomençar la seva carrera des de zero. "No vaig viure aquell moment tant cruelment com sembla. A posteriori, hi penses i et dolen certes coses, però la vida m'ha portat a altres situacions i m'he pogut dedicar 15 anys al bàsquet professional. És veritat que, en el seu moment, vaig ser una dels destacats de la meva edat a nivell espanyol amb jugadors que han triomfat com Rodrigo de la Fuente, Carlos Jiménez, els germans Cazorla o Oriol Junyent, però mai se sap què hauria passat."
 

Podeu llegir el reportatge complet aquí