Avui me n’ha fet una de grossa: em talla en dues parts un tallet d’una cosa que se’n diu pel que sembla “bull blanc, amb espècies i bolets”, deliciosa, marrameu! Això després de cridar aueee, aueee no sé quantes vegades, treure la meva llengua ostensiblement i descaradament i assenyalar un pot on em posen el menjar, el menjar que no pispo, clar.

I a això vaig, a explicar-vos la nova campanya pública que enceto avui. I és que els humans no ens tenen en compte a l’hora de comprar el nostre menjar: natres no comprem res, o ens el trobem, o el cacem o el robem… Ells no, i els de casa meua encara menys, tot i que he d’admetre que van on hi ha el millor. No van al súper Penquesdona, sinó que busquen el millor que poden pagar a l’ÉsGat-Bonpreu. i això que tenen una cosa que, ells que diuen ser poetes, fan rimar amb teca que és una hipoteca, cosa pesada i fotuda pel que sembla que engreixa només poques butxaques.

Però tornant al menjar, ells, sobretot ell, el que signarà això, no pensen que jo sóc un felí llepafils i que a vegades em fa fàstic alguna cosa i després he de vomitar, com si fos d’aquells humans que beuen uns líquids molt forts. Què es deixen moltes vegades a la menjadora? Doncs les restes de les coses boníssimes i gelatinoses que em posen (aquí tinc l’aliança inestimable de la veterinària que diu que la meva salut ho demana: guapíssimes! us llepo amb amor), les restes, poques la veritat, acaben convertides en pedretes i jo, “o sea” no puc amb aquella fortor. És com un formatge que em va posar ell d’aquells que diu que és tendre, sense sal (o sense gràcia) i el que passa és que no té gust de res. El bo és el de cabra i alguns d’anglesos. Evidentment, me'l vaig mirar de dalt a baix amb un “però a mi per qui m’has pres?”. Dissimulà però diria que em va entendre.

Aviam si en preneu nota. Els menjars més adients per als felins són, segons tots els diaris, d’entrada la carn, que s’ha d’incloure obligatòriament, i que en necessitem més que els gossos, aquells paios que sempre han d’anar lligats i fan cas a tot. La carn aporta tres nutrients a més de les proteïnes, la taurina, bona per a la vista i el cor, l’àcid araquidònic, bo per als cabells i la pell, i, la vitamina A, bona per al pèl i la vista. Oi que voleu lluir-nos guapos i guapes? Doncs la bellesa té un preu i el fato ha de ser irresistible per a natres.

I d’allò de posar-nos llet, res de res que jo ja sóc gran i em vaig destetar fa anys i la que és blanca, encara que sigui bona com la de LLetVostra, em fa gasos.

Però el rei per a mi, i a casa s’emprenyen quan els assenyalo una corona, és el menjar humit que diuen que s’ha de servir a temperatura ambient: si me'l poseu a la nevera, no té el mateix gust i sovint agafa olor de peix o d’arròs a la cubana, ecs i meeeu! I ara us diré l’ensenyança d’aquest tema i és que som molt sensibles a com ens serveixen el menjar, i aquí, me n’han feta una de grossa com un mastí amb la malifeta de deixar el tallet de bull blanc damunt aquells trossos fastigosos del menjar humit convertit en roques lunars. I per aquí no hi passo, abans salto a la taula o exigeixo menjar bo amb la pota al braç del qui aquí escriu, com faig contínuament.

I l’aliment sec? Ves! diuen que té tots els nutrients i em va bé per a les dents però no aniria a buscar-lo enlloc jo sol. I les coses casolanes, ai uix! Truites del dia abans, caps de gambes ressecs, talls de llangonissa una mica cremats, vedella cuinada fa quatre dies? Res de res.

Des d’aquí faig una crida: els felins no sols servim per fer-vos companyia i calmar-vos quan esteu estressats o tristos; no sols tenim necessitats i sentiments, tenim decòrum i decència i espero que deixin ben net el lloc on dipositen el que ens hem de menjar. Ja que no demanem res forassenyat, espero no haver de convocar cap concentració o miols nocturns.