Ben sovint et pots trobar davant per davant amb el criminal, egocèntric i amenaçador full en blanc que t’escruta des de la fondària dels seus ulls que semblen de cec, però aquí l'únic cec veritable ets tu. Vas a les palpentes, resseguint amb els dits el teclat o en el més antic i romàntic dels casos la ploma o el llapis amb els quals has d’escriure aquest temps imperatiu.

És aleshores quan la tremolor de cames i ja no diguem dels cent mil milions de neurones del teu cervell et posa a prova i tot i que intentis defugir-ne amb qualsevol pretext animat o inanimat. Si t’ho has trobat –o construït– en la teva història personal, sigui com a devoció, il·lusió o afició, no cal dir que et pot llevar la son, la noció del temps i de la presència d’éssers potser fins i tot estimats.

Ep! Quan els parlo de pàgina en blanc, vull dir les de paper –pautat, amb ratlles o sense– i la que ens martiritza actualment ulls i cervicals en una pantalla, normalment acompanyada d’un teclat que no és el que tocava Ray Charles i sovinteja l’entortolligament dels nostres dits o els pensaments. 

No els parlo pas, encara que ja m’agradaria poder fer-ho, del Blanc de Blancs “Page blanche”, Grand Cru, Champagne de Labruyere que podríeu comprar si teniu la generosa quantitat de 74,53 €. No serà el meu cas perquè com deia la meva família sovint, el bon gust està renyit sovint amb la butxaca.

La polèmica sobre quin hemisferi del cervell és el responsable de les nostres aptituds artístiques segueix i perdurarà. L'opinió generalitzada és que aquestes facultats són creades i motivades per la part esquerra, concepte que és molt aplaudit pels meus valors inalterablement “da sinistra” lletja expressió italiana inspirada potser pels poders de sempre.

El cervell, aquesta part petitíssima que ocupa sols el 2% del nostre pes corporal i en canvi consumeix el 20% de la nostra energia i que en els acabats de néixer consumeix un 65% de la seva energia total!

En aquests temps d’incerteses i dubtes existencials, morals i sobretot ecològics i econòmics, ens retorna l’eterna discussió, o almenys als qui som del gremi, sobre la suposada inflació editorial. I és que per una banda tenim títols i títols de gent consagrada o acabada d’arribar al migrat èxit poètic, i per l’altra tot un seguit d’ínferiors divisions que no només ho són per picabaralles i cops de colze, sinó que ho són per suposats graus de mestria, bon fer, ofici, formació i en definitiva per saber-ne d’escriure.

I aquí rau el pendent relliscós anomenat Moment Decisiu en el qual, un cop emplenat aquell paper en blanc que els comentava, l’artista ha de ser sobretot honest amb ell mateix i amb el públic que voldria que el llegís. Malauradament, com s’ha repetit recentment, molts fulls podrien tenir un destí millor, i hauríem d’acceptar recomanacions com aquestes: 1) Millor que quedi el full en blanc fins que el que has de dir no sigui millor que el silenci, 2) No donar res per fet a la primera temptativa 3) No escriure del que desconeixes o et sobrepassa 4) No empastifar les teves pàgines de sentimentalisme suat, llocs comuns, paraules boniques, temes oportunistes, sospirs sobrers… 5) No publicar-se un mateix quan encara no et vol publicar ningú 6) Evitar els textos o presentacions trufats de cites, llatinades o explicacions filosòfiques per enlluernar o menysvalorar lectors o oïdors 7) No embafar editorials, recitals, firals i amics personals amb versos que han de madurar 8) Acceptar que fer un llibre (bo) i publicar cada any és reservat a ànimes selectes o a fets miraculosos, i tampoc no t’estalvia del fet de morir amb pena i sense glòria.

Ho sé, tots ho fem alguna vegada o ho hem fet o farem, però per això cal llegir els tractats o textos que s’han fet sobre el tema, alguns divertits, altres punyents, altres que no s’han vist la biga que jau entre les seves línies.

Prou costa que ens llegeixin perquè posem al mercat llibres infumables, andròmines sense frens, escrits inintel·ligibles, mots de l’antigor més preuada com aquests mateixos o que perpetrem obres que necessiten menys capes de pintura o maquillatge i molta més feina d’esporgar, llimar, retallar o revisar. 

En definitiva, si no volem perdre més fulls blancs imprimint en va, fem cas als clàssics, com per exemple, Gabriel García Márquez, quan ens deia que “l’escriptor escriu el seu llibre per explicar-se a si mateix allò que no es pot explicar”. Però potser hi ha coses que no cal que ens expliqueu, criatures.

I no serveix allò que cadascú fa el que pot i que és qüestió de gustos: la truita de patates ha de fer-se amb ceba sí o sí!