El nostre conegut es llevà amb el cap com si tingués boira, cosa aquesta normal en un procés de nacionalització urgellenca, però feia estona que els tombs al llit eren tan potents que li semblava estar fent una carretera amb moltes corbes.

Havia rebut diversos missatges al mòbil i assegut a la tassa es dedicà a llegir-los, prenent la ràpida i endormiscada decisió de respondre’n uns i obviar els altres, per exemple l’enfilall de permoltsanys escrits per la cinquantena de membres d’un grup de missatgeria. 

En acabar la feina s’adonà amb estupor que el dia abans s’havia acabat el paper i que ara tenia un problema donat que no comptava ni amb doble capa ni amb capa senzilla i trencadissa per a eixugar la superfície en qüestió. Després d’unes jaculatòries que no podem reproduir va passejar-se amunt i avall amb aquella imatge ridícula dels pantalons baixats i tot pengim-penjam fins a trobar el rotlle desitjat.

Un cop haver esmorzat amb cafè reescalfat del dia anterior i posant a la bossa de l'orgànica tres llesques de pa amb principis de floridures i els corresponents talls de pernil que s’hi havien solidaritzat, s’adreçà a la tauleta d’escriptori. Després de remenar tots els papers del damunt, a la fi trobà les quatre notes preses el dia abans. En assaborir el tercer cafè matinal li relliscà la cullereta que, fent un triple salt mortal des del trampolí, anà a parar a les deu primeres ratlles, impregnant-les no sols de color sinó també d’una olor que ja no marxaria mai més i que impedia seguir cap fil literari o periodístic sobre temes culturals.

Atrafegat amb la recomposició de tot plegat i no és en sentit metafòric, ja que havia doblegat el paper encafetat per impedir la invasió a altres escrits veïns, el nostre conegut s’aplicà a construir ja una mica més amoïnat, un article esguardant el rellotge de la paret que marcava ja dos quarts d’onze.

Un cop acabada la feina, passà el corrector pel text havent de lluitar durament contra el de llengua castellana que s'entossudia a dir-li com havia d’escriure les paraules i li impedia apostrofar. Mentre unes perletes de suor li corrien front avall, apagà momentàniament les notificacions de les xarxes socials que trucaven a la seva porta contínuament plantejant-li presentacions de llibres, anuncis de cremes per les bosses de sota els ulls i sol·licituds d’amistat per part de militars dels Estats Units o noietes ben peixades però soles.

Era l’hora d’imprimir el text resultant de la feina i aquí es trobà en un atzucac: la impressora li deia que no es reconeixien els cartutxos de tinta tot i que només semblava tenir problemes amb el color Cian, aquell blau verd que sempre li havia semblat bonic. Com en aquell fabulós conte curt de Pere Calders, els dispositius es rebel·laven? La màquina s’havia tornat racista? Si fos així, l’amic escriptor i artista en prescindiria. La visió dels dos quarts d’onze al rellotge encara li augmentà el pols: el temps s’havia aturat? No, la maquinària revoltada.

Es trencà una ungla intentant canviar el cartutx i quan ja l’havia llimada comprovà que el color que li quedava al despatx era el magenta, preciós però innecessari en aquests moments. Vist que no podia imprimir davant el boicot de la màquina, es decidí a enviar els tres mil set-cents caràcters per correu electrònic. Un missatge blavós li recordà que el seu Windows era obsolet i que en qualsevol moment hauria de canviar a la versió 8 o superior, i un calfred recorregué el seu cos pensant si tenia còpia de seguretat o si tenia alguna seguretat en l’ordinador que a vegades es tancava sol, seguint vés a saber quina crida.

Per a calmar-se, va demanar el menú del dia a Ca la Tris, ja que no tindria temps ni ganes de cuinar. Al cap de cinc minuts li deien que no els quedava paella. Cinc minuts després li van respondre que tampoc macarrons i deu minuts després que la patata amb cansalada l’havien cuinat amb all: el nostre sofert articulista n’és intolerant. Va acabar confirmant una crema de verdures i llom arrebossat que li portarien a l'una.

Sortí al carrer amb un pendrive a la butxaca decidit a portar-lo a la papereria de confiança per a ser tramès a la redacció, i en tombar un carrer cridà “Merda!” en trepitjar una caca de gos com un Tió. La mà a la butxaca que premia el llapis de memòria on era tot gravat sortí del refugi tèxtil i deixà anar l’estri amb evident perill de la claveguera que l’esperava ben oberta. Amb un hàbil gest de la mà esquerra, fent honor a la seva fama, salvà la situació i el company entregà el treball per a ser enviat. Era la una i deu.

En sortir d’allà, s’aturà un moment per a respirar i netejar la sola de la sabata i digué en mitja veu alta: “Total, segur que tot anirà bé”, i es va posar a caminar amb la cara de satisfacció dels qui compleixen amb la seva feina.

La sorpresa fou quan la directora li va recordar que l’especial de Nadal era la setmana anterior i que ja no arribava a temps.