El més fàcil és construir una caixa, un espai: si es tenen els diners, el terreny o un edifici antic que es pot remodelar. El més difícil? Omplir-lo (bé) de continguts, de propostes i d’activitats. Encara molt més difícil? Convertir-lo en una eina de participació, de creixement personal i de formació inclusiva.

Segons el web Educació360, en un text titulat “EDUCAR EN LA PRÀCTICA ARTÍSTICA, UN DRET IRRENUNCIABLE”: “L’impacte de les arts en el desenvolupament de les persones ha estat a bastament estudiat des de diversos àmbits de les ciències i les ciències socials: des del reconeixement de la intel·ligència musical dins la Teoria de les Intel·ligències Múltiples de Gardner fins als darrers estudis en el camp de la neurociència.”

És en aquest sentit i, perdoneu-me, en la meva visió personal producte de molts anys de treballar la cultura i per la cultura, que vàrem presentar-nos a Verdú. Convocats per la Fundació Carulla, incansable, i per l’Associació Alba, no cal dir que encara més incansable, ens vam apropar a l’antic Museu de la Joguina a escoltar, i si podíem, posar damunt la taula les propostes sorgides de la nostra formació i sobretot la nostra experiència.

Però tornem als plantejaments inicials d’aquest article. Quants projectes no devem haver vist morts d’inanició per manca de propostes imaginatives! Quants n’hem patit convertits en faraònics equipaments que serviren en el seu moment de medalla amb brillants de pega per a algú i poca cosa més, destinats a congressos i inauguracions puntuals! Digueu-me agosarat, però sempre penso en iniciatives des de la base, construïdes des de la terra i no des de dalt del castell de sorra, i és per això que la trobada de gent de diferents sectors a Verdú, de la qual penso que caldrà seguir-ne parlant, la vam trobar profitosa. Distribuïts en diferents taules, barrejats a consciència els currículums i les trajectòries personals o de grup, vàrem intentar fer alguna de les propostes que podia enllaçar amb la dels altres companys i companyes. En el fons es tractava de dir, de dir-nos, en primer lloc, què crèiem que faltava socialment i cultural a Verdú i per extensió al territori més proper. Sí, poca broma, perquè algú podria pensar-ho només des del seu reducte com a artista, com a petit empresari, treballador amb consciència com tota la gent de l’Associació Alba o com a membre d’una colla del folklore local. 

Després arribava el moment de concretar, a partir de les preocupacions que havien tingut més adeptes. I aquí t’adones de com n’és de diàfan que les mancances coincideixen en uns eixos generals i cal saber cosir-los en una malla forta però a la vegada elàstica. I encara després, la tercera fase d’aquesta metodologia tan ben treballada per la Fundació Carulla, era convertir tot això en propostes encara més concretes: allò del “quan, on, qui i com”.

Els parlava d’iniciatives des de baix i a això vaig dedicar moltes de les meves intervencions. Sí, i a reivindicar el futur centre en què es convertirà aquell immens i meravellós local com a “centre d’aprenentatge de les Arts i l’Artesania, obert a tothom i no només a entitats, multidisciplinàries, amb espais polivalents i a partir de la inclusivitat”.

Per què recalcar tot això? Doncs per no caure en el que alguns creiem els errors més habituals, més amunt explicitats. I és que un centre així no ha de ser un dipòsit, ni un centre cívic per reunir grups, ni un espai expositiu o de trobada només. I tampoc quatre parets que apleguin la mateixa gent de sempre, o un territori sols preocupat de les inquietuds locals, o un ens sense programació clara d’activitats i perspectiva supra-local. Per a mi, per a nosaltres, no calen més sales d’exhibició, però sí llocs on artistes emergents o consagrats, o individus per lliure, tinguin possibilitat d’assajar, provar, equivocar-se i per tant aprendre. No calen, i aquí vaig, nous aparadors per a artistes on mostren les obres als possibles consumidors, sinó tallers on qualsevol es pugui convertir en subjecte actiu, en protagonista i creador de cultura. És d’aquesta forma que moltes persones podran deixar de mirar les accions artístiques com allò llunyà, incomprensible o per a entesos. 

Crec que en seguirem parlant, i aquí ho deixo per ara, esperant des de Tàrrega, les conclusions que ens han de posar la primera pedra d’aquest edifici sociocultural tan necessari per al nostre territori.