Hem passat el primer Nadal postpandèmic amb les trobades familiars gairebé com solien ser: multitudinàries, sense mascaretes i només fent servir la ventilació per agafar aire després dels excessos mengívols. Tot i que ens arriben notícies preocupants de la Xina, on la pandèmia se’ls ha descontrolat després de tres anys de política de Covid zero, al nostre país les preocupacions socials van cap a altres direccions.

Les previsions econòmiques més apocalíptiques, que deien que després de l’estiu passat l’economia patiria un esfondrament, de moment es fan esperar. Malgrat que alguns indicadors com l’atur o les xifres d’afiliació a la Seguretat social són bons, és cert que no es respira gaire bon ambient: la inflació arriba als productes bàsics, pugen els tipus d’interès i s’encareixen les hipoteques. Tot això catalitzat per la guerra a Ucraïna, sense que el drama tingui un final a la vista. En aquest panorama tan galdós, l’Estat espanyol aguanta, potser només retarda, el refredament de l’economia que es produeix a la resta del continent. De moment, contenim la respiració i abonem-nos al wait and see anglès. Anar tirant amb tota la prudència.

Pel que fa a les valoracions de l’any passat, l’economista Trias de Bes escrivia, en la seva columna al diari Ara, que ell mai no es fa un balanç personal, sinó només balanços per a empreses. Diu que la majoria de la gent acaba els anys amb pèrdues, que la vida et pren més del que et dona. Per això afirma, en termes comptables, que els humans estem condemnats a gestionar un passiu que només creix i, amb molta energia i dedicació, fabricar actius perquè compensi. És una visió una mica agra, que pot ser ben veritat en algunes ocasions, però que entenc que només a certa edat un pot començar a subscriure.

Dèiem que hem viscut un Nadal amb una sensació de postpandèmia, tot i que l’amenaça no acaba d’extingir-se. Més enllà de les restriccions, és clar que la Covid ha servit per fer-nos conscients de les limitacions dels nostres habitatges i ens ha encoratjat a imaginar-nos la casa que voldríem. La gent s’ha adonat que, en haver-s’hi de quedar un temps tancada, cal optimitzar les distribucions interiors, millorar materials i aïllaments i, en la mesura de les possibilitats de cadascú, guanyar espais exteriors. Per si mai arriba un altre confinament, que ens agafi amb bones vistes i podent fer l’esmorzar a la terrassa o al jardí, amb el problema d’haver de decidir-se entre la gespa natural o l’artificial.