Passada la Fira i oberta l'escola, el temps s'enfila ràpid cap a la tardor. El ritme sincopat de l'estiu, que oscil·la entre la vella calor tòrrida i la nova normalitat africana, s'esvaeix amb les primeres pluges. Aviat tornarà la boira però, mentrestant, les terrasses aprofiten els últims dies de calidesa diürna. 

A casa nostra, aquesta tardor posarem a prova l'organització familiar i professional com mai abans ho havíem fet: una nova logística feta de cangurs, d'avis i d'activitats extraescolars per a intentar salvar el soldat treballador davant del calendari escolar existent. Les hores de feina productiva mentre les nenes són en horari lectiu, aquest és el repte. La petita ha començat la llar  i, la pubilla, "el col·le dels grans", en la seva altisonant expressió. Mai abans s'havia patit en carn pròpia els horaris divergents d'aquesta societat: per una banda, uns mestres de la pública que cada vegada pretenen compactar més i més la seva jornada laboral per tal de fer la seva conciliació en mode bombolla i, per l'altra, una majoria de pares que, malgrat la seva voluntat d'exercir-ne, necessitarien expandir els horaris lectius de les criatures per complir amb els mínims professionals exigits. I si a sobre ets autònom, ja parlem d'una acrobàcia màxima, de sudokus sovint irresolubles.

Però no és per un tema d'aparcar els nens, sinó sobretot una preocupació pedagògica com a família en l'evolució de l'escola. No sé plantejar-ho millor que els especialistes i, per això, els cedeixo els mots. Tal i com afirma a Crític la investigadora de la UAB Sheila González, "crida l'atenció, però, que l'ampliació de la jornada intensiva durant el mes de setembre –anunciada juntament amb l'avançament del calendari escolar– no hagi estat objecte de crítica. La intensiva és realment una jornada reduïda que comporta la pèrdua d'una hora lectiva diària durant els mesos de juny i de setembre, i que situa l'escola pública a dues hores de l'oferta concertada, que manté la seva sisena hora durant tot el curs. Una pèrdua, doncs, clara i desigual que, de nou, afecta amb major força l'alumnat que més necessita l'escola". Es pot dir amb més o menys cotó fluix, però la reflexió va a la línia de flotació dels sindicats de mestres i els seus interessos.

I és que és el sistema públic el que estructura la societat: l'escola, qui juntament amb les famílies moblen els caps dels nostres infants; el sistema sanitari, que garanteix tractaments universals i uns professionals de qualitat –infradotats, no cal dir-ho–. I l'espai públic, fet de places, parcs i carrers, proporciona un camp d'estada neutral i segur per a tota la població. Zones de joc, de lectura –sumem-hi les biblioteques– de formació o, pensem altre cop en FiraTàrrega, de lleure i cultura de qualitat. 

En una setmana en què el debat fiscal de la rebaixa d'impostos treu el cap, torna el fal·laç debat entre menors taxes i major activitat econòmica. Tot això afecta l'esquelet del sistema públic i ho fa davant les amenaces d'una nova recessió i, per tant, noves retallades de la inversió en Salut, Educació i Serveis Socials. Ho diu el catedràtic d'Economia de la UAB Josep Oliver, gens sospitós d'esquerranisme radical: "Reduir els impostos en un Estat provoca desigualtat (...) Qui no ho vulgui veure és un suïcida." Ras i curt. La setmana en què a Itàlia guanya l'extrema dreta, cal protegir més que mai els nostres carrers, escoles i hospitals dels qui volen, de fet, desmuntar-les a poc a poc.