Quan Àngel Carbonell, a la seva excel·lent revista Lletres bàrbares deia en un article que no podia sinó dir meravelles de la Cèlia Sánchez-Mustich i la seva obra, no exagerava pas, i ho feia fa dos anys i ben segur que ho refermaria com nosaltres avui mateix.

Tàrrega va tenir la sort de tenir-la a la biblioteca Germanes Güell on van ser presentats dos dels seus llibres, i diem dos perquè ja són molts els publicats per aquesta poeta, narradora i assagista barcelonina que viu i fa d'agitadora cultural a Sitges. El públic oient va anar descobrint els dos llibres que s'hi mostraven, Els vells, aquella nosa, homenatge i reivindicació de la quarta edat, i Mudança endins, un llibre de poesia, "escrit amb furor i elegància que converteix les estructures inquietants i injustes del món en l'or del poema" com ens diu a l'epíleg Jaume C.Pons Alorda.

Tornarem a l'obra poètica com no podia ser d'una altra forma en el nostre cas, enamorats com som, platònicament, del gènere literari. 

Però ara volíem parlar-los del llibre sobre els vells, una expressió que per allò que creiem més correcte hem anat substituint per la gent gran o la tercera edat.

Aquest és un llibre farcit de moltes coses, que pot semblar un assaig per la seva profunditat i rigor, perquè arriba a marcar-nos tot allò en què fallem com a societat, però que té tocs d'investigació quasi criminal, escenes amb anècdotes plenes de tendresa i humor, molt sentit de l'humor per dir que les persones grans no deixem pas de ser-ho quan arribem a la quarta edat.

Critica també i durament la hipocresia social, en el seu cas experimentant la vida depenent d'una mare i una àvia, amb unes actituds que si en som capaços de pensar veurem a diari: parlar dels vells davant seu com si ja no existissin, pensar que no podran prendre decisions per ells mateixos, no preguntar-los ni l'edat, amagar la seva situació física o mental. I de sobte, apareix un comentari líric, com per exemple aquest: "(Hem de) Tirar enrere. Buscar fotos antigues o imaginar-les, i reconèixer aquell nen disfressat de vell, aquell noi o noia que feia l'amor, disfressat de vell", prosa poètica. O també apareix la denúncia de protocols sovint no massa humans, i unes reaccions de fals "respecte" envers les decisions que cal prendre, o una pandèmia que va agafar tothom i sobretot les institucions amb el peu canviat o descalç i amb penellons.

Tot el llibre és una barreja de molts elements: llibre de memòries, retrat d'impostures, tendresa i humor àcid a vegades, anecdotari, anàlisi sociològic, narració d'un viatge lluny o endins...

I quan els esmento aquest endins que és adjectiu i senyal, he de tornar a aquella mudança instaurada amb benes, suor i llàgrimes, la dels poemes que a vegades són una sorpresa com Groenlàndia, territori imaginari de les abraçades i el reconeixement dels qui han patit la pèrdua o mantenen la cura de la persona que els ha donat la vida.

Ella, l'autora, de somriure lluminós com el seu ésser, respon a psicòlegs irrespectuosos, amistats poc receptives o intel·lectuals saberuts amb contundència, com per exemple aquí:

"Perquè ja, tan aviat, puc riure,
dius que el dol m'és lleuger.
Què en saps tu, de les rialles,
del torrent on s'originen,
de l'embat que les empeny als llavis,
de com es fan amigues del dolor
perquè el dolor no rigui l'últim"

I vam riure i somriure amb ella? Sí, i vam veure ulls emocionats, gestos de comprensió, cervells que recordaven éssers estimats, cors que pensaven menys en clau d'anys i més d'experiències, moments per rememorar éssers estimats o fins i tot no tant, però nostres, o nosaltres d'ells. 

Una altra vegada, si volen gaudir de tot això i el que ens deixem de dir-los, no es perdin els nostres escriptors quan els portem a casa, que ells i elles ja van sabent que Ponent també existeix i ara cal que deixem prevencions o preocupacions més materials i ens deixem seduir per obres que ens presenten a tocar del nostre carrer. El nostre gaudi i creixement en depenen en bona part.