Quan escrivim aquestes línies fa poques hores que a Tàrrega han organitzat un senzill acte d'homenatge a la figura del president Lluís Companys. Una marxa pels carrers deserts, unes flames enceses com a senyal d'una voluntat indestructible i unes salves d'honor han recuperat l'home nascut al Tarròs el 21 de juny de 1882, assassinat pel franquisme amb l'ajut dels ocupants nazis de França.

I ara, passades unes quantes hores i refets del fred ambiental davant el castell i el fred intens del nostre interior, hem buscat a llibres i més llocs, com havien reflectit les lletres aquesta mort ignominiosa. El 1990, la Generalitat va publicar Homenatge a Lluís Companys. Poemes dedicats al president màrtir 1940-1990. Se n'hi apleguen una seixantena, i la meitat foren escrits en ple franquisme, des de la clandestinitat o l'exili. Diria que van ser confegits des del dolor i la indignació, reclamant justícia i no oblit.

I aquí teniu, com una ofrena, alguns fragments dels que hem trobat.

'La veu i la sang' (1940), de Pere Quart (Sabadell, 1899-Barcelona, 1986):
"I ara, Lluís Companys, augusta cendra,
en el silenci fervorós i actiu,
tu servaràs les brases del caliu
fins que l'antiga flama torni a prendre.
Adéu, lívida sang, paraula llunya!
Salve, vívida sang, veu immortal!
Sembra la mort el naixement més alt
del president etern de Catalunya."

i en llengua castellana, 'Pasarán los años…' un text del 1940, d'Ángel Ossorio y Gallardo (Madrid, 1873-Buenos Aires, 1946):
"Pasarán los años y toda la piedra de Cataluña será poca para
 erigirte lápidas y estatuas."
Ossorio y Gallardo fou el defensor del president Companys en el judici al Govern de la Generalitat de Catalunya pels fets del sis d'octubre. 

Un dels millors és el duríssim poema 'La fi de Lluís Companys' (1944), de Josep Carner (Barcelona, 1884-Brussel·les, 1970) molt repetit en recitals i trobades que, en aquest fragment diu:
"El van jutjar quatre fantasmes
de l'eterna Espanya dorment,
amb llurs espases de per riure
i llur orgull, boira en el vent.
Fins que un matí sent a la porta:
heus ací la mort, president."
però encara segueix i esclata
"I en encetar-se'n la paraula
amb dring de renec foraster,
ell crida: –Visca Catalunya!
Tot, gent i pati, es va desfer: "

Així mateix en aquest sonet d'un altre estil però contundent en els darrers sis versos. Parlem d'Al president Companys (1947), de Bonaventura Gassol (la Selva del Camp, 1893-Tarragona, 1980):
"No digueu que ell és mort –la Mort seria
perdre's en el no-res, i aquell que un dia
acaronà la pàtria amb el peu nu,
i es fa pols amb la terra que l'aferra,
no podem dir que és mort–, ell s'ha fet terra,
i aquesta terra ets tu i ets tu i ets tu…"
que ens interpel·la en el vers darrer, demanant-nos què hem fet cadascú per no perdre la memòria.

Quant de temps vam tardar a descobrir aquests poemes, quanta por amanida amb oli de ricí i quanta venjança els va tenir amagats o prohibits? Però algú, conscient del perill però tossudament alçat, ens en va servar el record, combativament, cosa que li costà censura, amenaces i ostracisme, com al nostre Manuel de Pedrolo que en una composició del 1969 anomenada El president ens deia:
"Fins a l'origen o el gest amb què encarnes,
definitiu i compartint-lo,
l'impuls d'una llarga, implacable jornada;
som els companys d'una memòria, d'un demà,
i ara, quan llostreja, culpables i innocents,
retrobem la tomba i el bressol: aquí."

I en llengua castellana? Sols ha arribat a les meves mans el text que Pablo Neruda li va dedicar: 
"Tu alma tuvo el aceite virginal de la aldea
y el áspero rocío de tu tierra dorada
y todas las raíces de Cataluña herida
recibían la sangre del manantial de tu alma,
las grutas estelares donde el mar combatido
deshace sus azules bajo la espuma brava,
y el hombre y el olivo duermen en el perfume
que dejo por la tierra tu sangre derramada."
Poema, cal dir-ho, farcit de referències a l'Espanya indòmita i republicana que, oportunament, Pere Quart va canviar en la versió que en va fer per l'expressió "les espanyes" tan volguda també per Pepe Rubianes.

Si algú coneix més composicions en llengua castellana, informeu-ne, però no en tenim constància i aquest buit i aquests silencis fan mal.

I per acabar, ho faré amb un dels meus sonets de capçalera, el d'Oda al president Companys (1971), de Joan Brossa (Barcelona, 1919-1998):
"El teu exemple es dreça com un cim:
sentim bullir la sang dintre l'abisme,
i tot té la sortida en aquell crim,
tan odiós, dels nazis i el franquisme.
Però a la vida no hi ha solc prou tort
per a barrar el barranc d'aquell mal dia:
la terra venjarà la teva mort
i amb l'ombra passarà la tirania."

Fem-nos dignes de l'home que aguantà setmanes de tortures i sevícies a Madrid i que abans de rebre les bales el seu darrer crit fou "Per Catalunya!". Dempeus, President!