Si heu anat darrerament a algun acte públic que s’anunciava com a recital o espectacle poètic, us podeu haver trobat amb algun dels casos que hem gaudit o patit fa poc i que pot acabar fixant una actitud de desdeny o fins i tot una fòbia. 

Dins els molts recitals i festivals poètics que es fan i es desfan, el problema més habitual és fàcil de detectar amb les orelles: el poeta que llegeix els seus propis poemes no sap transmetre, dient-ho més clar, no en sap de dir-los i/o no té cap mena de gràcia per recitar-los. Aleshores hi ha aquell moment inaugural de quan no se l’entén, o que costa seguir les seves paraules, o que la seva sonsònia –tornarem a la paraula– ens avorreix, i el públic assistent, nombrós o exigu, acaba desconnectant de l’acte o no sabent donar cap valor als versos que campen per la sala, que és molt pitjor.

Hi ha autors que creuen ser a la butaca del seu estudi, amb la parella o fins i tot les antigues parelles arrecerades molt a prop i que, amb un fil de veu que sembla de seda per la primor, et diuen sonets o la composició que sigui. Només els podries escoltar bé a cau d’orella i encara, i si algú remenés  la tassa de te ja has perdut una part de l’ègloga!

I què me’n dieu del qui va perdent aire com si fos un globus i acaba de perpetrar la lectura i el final del vers o del poema tan asfixiat, que de les quatre síl·labes de la paraula “ son_sò_ni_a” només captes amb sort les dues primeres i et quedes pensant si parla d’algú mancat de vivor o gràcia o del peix de la família dels ammodítids, tan bo en fritura.

I ara que ha tornat la paraula, parlem del mal costum de la sonsònia, que, i espero que no riguin, etimològicament és una alteració de samfaina, particularment de la forma antiga samfònia, que significà "caramella, cornamusa" i que per tant l’apliquem a aquesta manera de parlar o recitar com a un so insistent i sobretot monòton. A casa diem, i em permetran rememorar anècdotes domèstiques, que hi ha lectors o recitadors que presenten al públic els versos com si es tractés de repassar la compra del Bon Preu Esclat: “Dos quilos de turgents patates, pit jove i tendre per arrebossar, costelles amorosides en salsa Teriyaki, dues translúcides ampolles de vi blanc  i de postres maduixes amb malvasia. Ah i paper higiènic!” Successió de tons al llarg d’una emissió de parla? Cap ni una. Inflexió de la veu? L'obligada per l’ofec de no puntuar bé…

A aquesta altura de la presentació d’un nou llibre, la lectura de textos clàssics o novíssims o la posada en escena d’un poema qualsevol de qualsevol, els escoltadors sovint rebatejats amb raó sofert públic, es remouran incòmodes a les seves cadires ídem, consultaran les xarxes socials de manera gairebé professional, estudiaran compulsivament si se'ls ha aturat el rellotge i faran exercicis tímids o arravatats per a mobilitzar la musculatura del cul. I encara pitjor, no captaran el missatge o el sentiment implícit en els textos, sobretot si són d’una profunditat i extensió no adaptades a les circumstàncies. Aquest fet es repeteix perquè no se sap escollir les composicions més adequades i això val tant per al mateix autor com per al rapsode que llegeix coses d’altres.

Aquí hi podríem afegir algunes errades més, però no donarem massa més pistes amb el benentès que cadascú ha de compondre-se-les i hem d’aprendre dels nostres errors, buscar solucions logopèdiques, o de forma més urgent buscar un o una rapsoda. També cal que tinguem clar que les lectures fetes diguem-ne a l’antiga, amb excessos gestuals i cares dignes de l’expressionisme alemany no serveixen massa al fet, i aquí tindríem l’altre extrem per excés.

I per acabar-los de castigar amb més etimologia, repassem la de rapsode, perquè els pugui quedar més diàfan:

■ rapsode | rapsoda ve del grec rhapsōdós 'el qui ajunta poemes’, complement. de rháptō 'cosir, ajuntar’ i ōdós ‘cantor’. Rapsode era un recitador professional de la Grècia Antiga que recitava oralment i davant del públic els poemes compostos pels poetes del moment, o les cançons populars. El terme va sorgir al segle V aC per diferenciar-lo de l'aede. 

Ho tenim clar, desitjat públic, companyes i companys?