Acabem de tornar d'un viatge a l'Uzbekistan, a l'Àsia central, el territori que els llibres d'història i les agències turístiques ubiquen al tram central de la Ruta de la seda. Han estat gairebé dues setmanes durant les quals, voltant el país d'est a oest, intentàvem descobrir-ne els secrets amb l'objectiu de convèncer el nostre guia d'una idea ben simple: que no érem turistes, sinó viatgers.

Com tants d'altres, ens havíem informat no només a través de la guia, sinó també seguint les cròniques d'altres turistes anteriors i exprimint les diferents notícies publicades a les pàgines d'internet. Coneixíem les vicissituds històriques d'un país successivament envaït per pobles iranians, turcs, mongols i russos, que ha generat una barreja ètnica única. I és que, segons una antiga enciclopèdia sobre les races del món –avui políticament incorrecta–, els seus habitants pertanyen majoritàriament al grup ètcnic dels "turcs mongoloides". Doncs bé, un cop a Taixkent, no podries pas dir quina cara té un uzbek mitjà, si és que existeix aquesta classificació. Pot ser ben blanc, amb ulls més aviat estirats o amb fisonomia mongol, és a dir, de qualsevol manera.

I és que, en aquest cas, la cara d'una persona és purament una màscara, que dona una informació ben parcial, impossible d'elevar a categoria. Talment com l'aparença que té el centre de les ciutats més turístiques: grans mesquites de maó i blavosos acabats de majòlica, absolutament corprenedors i fantàstics per a les fotos, però al cap i a la fi, monuments restaurats pels soviètics com a paradoxals productes de consum.

Per tant, si malgrat voler ser viatgers i malgrat intentar sortir dels recorreguts recomanats; si tot i veure carrers més depauperats i escenes que el govern intenta ocultar, ho aconseguim veure; tot i així encara no se'ns considera autèntics viatgers. Tot i adonar-nos de viure en una escenografia, com gairebé totes les ciutats pretenen fer amb el viatjant forani, no podem deixar de ser part d'un decorat.

Ara que arriba la Fira de Tàrrega, en què volgudament la ciutat es publicita com un suport per a les arts escèniques, ens adonem que aquesta i totes les urbs intenten oferir la millor cara al forà. Això vol dir crear recorreguts per als turistes i acondicionar-los amb unes prestacions d'un nivell que està per sobre de la mitjana del lloc. Més serveis i més qualitat de l'espai públic per generar un relat que, degudament envasat, cadascú s'endugui a casa seva. En alguns indrets el producte, de tan d'èxit, s'ha menjat la ciutat, com a Venècia o, més aprop d'aquí, a les Rambles de Barcelona. En d'altres, com a Tàrrega, l'escenari encara és prou autèntic. Aquí, afortunadament, els visitants encara poden ser viatgers.