Ara que comencen les calors, aviat tornaran els anuncis de cervesa amb gent guapa en cales exclusives. És ben clar que, passada la pluja primaveral, som més proclius a fer vida a fora. La calor ens inflama els gens mediterranis. En l’ambient sura la necessitat de trobar-nos en espais oberts, en terrasses i places. Abans que arribés el gran sacseig de la Covid, aquesta era la nostra rutina espontània, sempre que els ànims i la salut ens acompanyessin. Amb la pandèmia envaint-ho tot com una teranyina, traduïda sobre el terreny amb mesures d’interrupció de la interacció social, molts van quedar resclosits a casa esperant temps millors.

Quan es van acabar les ganes de fer activitats per Zoom, de llegir llibres, de mirar sèries o pel·lícules, llavors vam començar a mirar casa nostra. I ho vam fer amb uns altres ulls. Sèiem al sofà i ens adonàvem d’algunes mancances. Si el pis era petit, vèiem com no podíem encaixar satisfactòriament el sofà amb la taula; si hi havia nens a casa, que el seu àmbit de joc ens colonitzava el nostre. Si resulta que érem més gent fent-hi vida i durant més estona, començàvem a notar que ens faltava un petit espai independent per a cadascú. Qui per sort visqués en una casa gran, també s’adonava inopinadament que aquell moble de bany ja no li funcionava tan bé com abans o que la cuina s’havia de renovar. El fet és que les nostres llars, fetes majoritàriament amb uns estàndards per estar-hi poques hores al dia, no van resistir la prova d’allotjar-nos-hi vint-i-quatre hores i set dies durant setmanes.

Filla d’aquesta situació i, per altra banda, atiada per la represa econòmica després dels confinaments, els últims mesos el sector de la construcció i de l’interiorisme va a tota màquina. I no només els particulars, sinó que el sector públic també s’ha abocat a la despesa. Amb la perspectiva de les eleccions municipals l’any vinent, ha de mirar de fer mèrits tot reformant la via pública. Perquè més enllà de grans projectes, d’estratègies i acció social, el que muda a un alcaldable respecte al votant és la recepta de sempre: pavimentar una nova plaça o instal·lar uns flamants jocs infantils. 

La represa de la vida després de la fase més crítica de la pandèmia també ha suposat una certa vigorització del nostre entorn rural. Quan ningú no s’ho esperava i quan molts indrets maldaven per sobreviure, fins i tot en llocs gens turístics s’hi ha instal·lat una remor de fons: rehabilitació o reutilització com a oportunitat de negoci, ja sigui per fer una casa rural o nous habitatges. Cada vegada hi ha més gent que, provinent de les grans aglomeracions urbanes, ha començat a buscar cases en pobles petits que els acostessin a un ambient més tranquil i descongestionat. Els nous habitants volen apropar-se a la natura i això fa que alguns poblets hagin recuperat certa vitalitat i població, encara que en molts casos només sigui de cap de setmana. En aquest context, paradoxalment, les connexions ràpides com la fibra òptica van arribant amb la parsimònia desesperant d’una taca d’oli.

Després de tants alts i baixos fets de crisis, de pandèmies i de guerres, esperem que aquesta represa es pugui mantenir prou com per donar certs fruits. I que l’anunci de la cervesa d’enguany, en lloc d’ubicar-se a una platja de Formentera, preciosa però ja massa tòpica, es faci en un envelat de festa major d’un dels nostres pobles com El Talladell o Guimerà, una harmonia feta amb pedres històriques i un encant de secà.