A l'Arxiu Històric Comarcal de Tàrrega s'hi guarda una joia documental de la Tàrrega del segle XVII1. Es tracta de l'"Escriptura de conveni entre los Comuns, Eclesiàstich y Secular de la Vila de Tàrrega, sobre dels gastos que ocasionaba lo construir de nou la Yglesia parroquial y campanar que per si sols se derruiren en lo any de 1672". "Per Galderich Soler, notari de la pròpia Vila".2

Davant la catàstrofe col·lectiva que va suposar la caiguda del campanar i l'església parroquial, el comú eclesiàstic i el comú secular van acordar, mitjançant un conveni, construir una nova església. El conveni deixa clar d'entrada la motivació i el perquè de la intervenció de les dues parts:

"Dia 27 del mes de juliol any de la Nativitat de Déu 1672, en la vila de Tàrrega. Per ocasió dels llastimosos estralls que ha patit la vila de Tàrrega en el present i corrent any de 1672, per haver-se derrocat el campanar major, i de la demolició d'aquell s'ha derruït l'església parroquial de dita vila, trencant-se (rompudes) les campanes, si i de manera que: És necessari construir nova església, campanar i, fondre i fabricar de nou les campanes que en aquell havia. I que pel gran gasto que s'ofereix en dites obres, molts millars de ducats. I per ésser la renda i caritats de l'obra de la església cosa molt poca, respecte dels gastos que s'ofereixen per fer dites obres tant necessàries com se veu i es deu considerar. I que una vila tant llustrosa i tant poblada com Tàrrega no pot passar sense tenir una església, campanar i campanes, que corresponguin al lustron de dita vila i dels eclesiàstics i seculars que habiten en aquella". 

El conveni segueix així: "Moguts de caritat y del cel de Déu nostre Senyor, els dos Comuns, l'eclesiàstic i el secular, per a que la causa de la seva divina majestat estigui amb la decència i pompa necessària, han procurat, un comú i altre, avantatjant-se en tot el que han pagat i poden, per subvenir els gastos de dita fàbrica, a l'efecte que el més prest possible sigui, s'edifiqui una competent església, campanar i campanes, amb la millor traça que el Reverend Pare fr. Joseph de la Concepció, religiós Carmelità de Sant Joseph, intel·ligentíssim en estes i altres moltes coses".

Acte seguit s'entra ja en la imprescindible qüestió econòmica: "per via de donació voluntària, l'un i l'altre Comú ofereixen donar, i sense que per raó del present acte s'entengui causant perjudici en detriment a un Comú ni altre, en les seves llibertats, pretensions, consuetuds i obligacions i, remeten en quan en això, l'un Comú i l'altre per l'esdevenidor, en allò que serà justícia i que el dret disposa, han vingut bé en l'ajust següent: 

"La dita Universitat de la present vila de Tàrrega, i dels emoluments de dita Universitat i singulars d'aquella, donarà i gastarà per dita obra mil sis-centes lliures (1.600#) moneda de Barcelona cada any".

"Dita Reverenda Comunitat representant tots unànimes i concordes i ningú d'ells discrepant, CONCORDEN i en bona fe prometen donà i contribuí, dels emoluments de dita Reverenda Comunitat, per dita obra i fàbrica, pel termini, és a saber, de 10 anys tres-centes vint lliures (320#) cada any, moneda barcelonesa."

L'aportació civil o secular de la Vila de Tàrrega, a la construcció de l'església fou aclaparadora. Aquest fet va determinar durant segles unes relacions conflictives entre el comú eclesiàstic, que tenia la possessió de l'església, i el comú secular que se'n considera "el principal constructor" i propietari, i per tant amb dret a intervenir i decidir en qualsevol qüestió relacionada amb Santa Maria de l'Alba.

L'any 1742, quan ja s'estaven acabant les obres de l'església parroquial la comunitat de preveres va decidir construir un gran cor al mig de la nau central, amb la reacció en contra de la corporació municipal, que considerava que el cor ocuparia massa espai, molestaria el trànsit dels fidels i estorbaria la visió de l'altar.

L'any 1744, l'ajuntament de Tàrrega intenta que el bisbe retiri el permís que havia donat per a la construcció del cor, però el bisbe s'hi va negar. L'ajuntament va voler pledejar contra la comunitat de preveres, però no va obtenir el permís de l'Audiència, que considerava que el millor era arribar a una concordia, que va resultar impossible d'assolir.

La comunitat de preveres va rebutjar les propostes d'acord i l'ajuntament va recórrer al president del Consell de Castella –el bisbe de Sigüenza–, al bisbe de Solsona, al governador de Lleida i l'Audiència, sense cap resultat. En aquest cas del cor no es va arribar a construir mai. L'ajuntament sabia quins drets tenia sobre l'església parroquial i els defensava amb tota la seva força i raó.

L'any 1753 esclata un altre litigi pel toc de les campanes. L'ajuntament reitera que té la possessió sobre les campanes i el campanar, però no només per haver-les construït, sinó per haver fet fer l'església a costa seva i amb les seves despeses.

L'ajuntament es manté ferm en la defensa de ser l'únic titular de les campanes i amenaça d'anar a l'Audiència. Al final l'any 1753 se signa un altre concordat, on es soluciona el tema del cor i de les campanes. El tema de fons però, segueix però sense solventar-se: la titularitat i la jurisdicció sobre l'edifici.

A mitjan 1758, l'Ajuntament presenta una demanda al marquès de la Mina, governador i capità general de l'Exèrcit i Principat de Catalunya, per solucionar de nou el tema de la construcció del cor. Previ informe de l'Audiència, aquell contesta el dia 28 de juliol donant la raó a l'Ajuntament i reconeixent els seus drets sobre l'església. 

Els preveres, però, van decidir començar les obres sense el permís de l'ajuntament, el qual va dirigir una protesta a les més altes instàncies de la monarquia, afirmant que el procediment de la comunitat de preveres era una "usurpació de jurisdicció".

"Y está este Común en la posesión inmemorial, de no permitir se toquen las Campanas Mayores sin su especial permiso, como acostumbran pedirlo así dicha Reverenda Comunidad como los Capitanes de las Cofradías y otros para sus respectivas fiestas y así la posesión está bien radicada a favor de este Ayuntamiento, no solo por haber hecho este Común todas las campanas de dicha Iglesia, si también como a Obrero Principal que de la mencionada Iglesia es el Ayuntamiento, por haberla hecho a sus costas". 

L'Ajuntament estava tan molest que acordà defensar fins al final el seu dret sobre l'església parroquial i la possessió del campanar. 
El darrer conveni entre l'Ajuntament i la Comunitat de Preveres és de l'any 1845 quan un virulent incendi destruí el retaule major barroc de l'església parroquial i va malmetre bona part del conjunt parroquial i del campanar. 

La història de la indeterminada possessió i propietat de Santa Maria de l'Alba hauria continuat igual al llarg del temps si no hagués succeït que, al Registre de la Propietat de Cervera el dia 27 de maig de 2015, el bisbat de Solsona va inscriure el conjunt de l'església parroquial i campanar de Santa Maria de l'Alba a nom seu.

La inscripció es va fer per immatriculació (primer cop que una finca es porta al Registre de la Propietat), d'acord amb allò que es disposava a l'article 206 de la polèmica Llei Hipotecària. Perquè una immatriculació sigui vàlida, cal que el bisbe digui que el bisbat és titular de la finca, des de temps immemorial, per possessió pacífica i ininterrompuda, sense que consti el títol d'adquisició. Així, i segons consta al Registre, i amb el vistiplau de Xavier Novell i Gomà, bisbe de Solsona, el nou de març de 2015 se sol·licità la seva inscripció. La registradora de la propietat de Cervera inscriu el ple domIni de la PARRÒQUIA DE SANTA MARIA DE L'ALBA DE TÀRREGA a favor del BISBAT DE SOLSONA el dia 27 de maig de 2015.

En aquell moment, i donat l'hermetisme del Registre de la Propietat i del bisbat de Solsona, ni l'ajuntament ni la parròquia de Tàrrega no se'n deurien assabentar. No és fins l'any 2020 quan el Departament de Justícia de la Generalitat fa públics els llistats de béns immatriculats pels bisbats, que hom pot accedir a la informació.

No em correspon a mi determinar si, donats els peculiars antecedents històrics i jurídics de Santa Maria de l'Alba de Tàrrega, la seva immatriculació fou correcta. Ningú no ho ha qüestionat fins ara. 

Opino que caldria reflectir i reconèixer la realitat històrica de l'esforç, de tot el poble de Tàrrega en la construcció de l'església parroquial de Santa Maria de l'Alba. Cal deixar-ne memòria i constància històrica. 

El 350è aniversari de l'inici de la seva construcció n'és un bon moment. 

1 La transcripció del document del Conveni de 1672 fou feta per en Josep Maria Falip i Purgimon.
2 L'escriptura del conveni de l'any 1672 es conserva gràcies a una còpia realitzada l'any 1847 per "Don Francisco Llopis, notario real y público de la villa de Tárrega".