Ja comencen a sonar campanes, per sisena vegada en dos anys, que la pandèmia quedarà "gripalitzada" cap a la primavera. Si això és així, i no hi ha cap altre mutació vírica que ens ho aigualeixi, podríem imaginar-nos el següent estiu amb força més alegria que els anteriors.

Després d'aquesta última onada òmicron que, en termes de mortalitat i símptomes, sembla que ha estat més lleu, són pocs els qui no han passat o han vist la Covid a prop. En certes cases, els nens, un dels col·lectius més perjudicats, han anat encavalcant les diferents quarantenes de pares, germans i altres familiars.

Quan torni la suposada normalitat caldrà refer moltes coses del nostre espai social i públic. Durant uns mesos s'han donat uns permisos excepcionals per obrir terrasses –ocupació de nous espais a les voreres– per tal de donar oxigen a la restauració. En alguns casos, això s'ha vist com un encert urbà, ja que ha donat més vida als carrers i, per tant, potser es podria mantenir amb certes condicions.

Durant aquests mesos també s'han ampliat voreres, de forma precària i potser delimitades amb pintura i pilones de plàstic, que ha servit per millorar la circulació dels vianants en ciutats denses. Tot això, de les poques iniciatives positives que hem sabut fer, és un bon moment per revisar-ho i, en alguns casos, consolidar-ho. Si realment és més còmoda la vorera ampla i el trànsit ho ha resistit, podem plantejar-nos ampliar algunes voreres –físicament amb vorada i panots– i retirar la pintura.

Aquestes petites actuacions urbanes, parlo de les més encertades, podrien ser una petita acupuntura urbana per a algunes ciutats que ajudés el teixit comercial, el caminant i els barris a créixer en qualitat de vida. Que no ens prenguin ni un pam més de vorera!