Sovint fa basarda endevinar fil per randa què dirà algú en públic, què escriurà i sobretot dins de quin prisma un articulista, a qui convidarà una entitat i a qui no. No poden entendre que, per lògica, produeix un cansament en l'audiència, un anorreament de la disparitat de parers que porta al tancament de files, al pensament únic o quasi i a confondre els plantejaments d'un o d'uns amb els del poble el qual s'intenta representar.

Si per exemple ens convoquen a llegir textos que parlen de l'alliberament nacional del nostre país, però sabem que alguns ens diran que tot el que es fa actualment és simple autonomisme, o van més enllà i ho critiquen parlant de traïdories i emprant un llenguatge gens unitari, si ho fan així, article rere article, creuen que ens han acabat convencent que ja està tot dit, que alguns tenen la veritat absoluta i que els altres estan entregats a l'enemic. Així prenen partit no només pel no-debat sinó pel grup tancat on els individus s'aplaudeixen a si mateixos. De la mateixa manera, els qui et volen convèncer que tota lluita és inútil perquè l'important són les identitats compartides, diuen, el constitucionalisme i l'imperi de la llei, cauen en el mateix martelleig insistent i al capdavall inútil.

Volen ser referendats només per la parròquia ja convençuda? 

Passa el mateix en l'àmbit social, quan no es convoca a actes en Pere perquè no pensa el mateix exactament, i en Pau sí, perquè és del mateix tarannà que els organitzadors. O quan a actes culturals es convida qualsevol obviant el potencial local, comarcal o regional, amb la simple explicació o raó simplista de ser de la mateixa branca que qui signa els cartells o els paga. Davant les honroses excepcions trobades estareu temptats de flectar genoll a terra i fer-ne escriptura notarial manuscrita amb lletra gòtica.

Això és molt vell, i tenim molts exemples d'un mal funcionament que no porta enlloc a tots els sectors i amb històries personals i col·lectives prou penoses. Sembla mentida que no entenguem tots plegats que això capola el benefici general, estrangula l'opinió perquè la mediatitza, impedeix honorar aquelles i aquells que valen, nega la promoció als qui fan coses de pes de qualsevol àmbit, atrinxera en definitiva el públic i els oients.

En l'àmbit que coneixem una mica hi ha cada cas com un cabàs, i pensem en els Pedrolo, Brossa, Vinyoli o Viladot. I en autors teatrals, artistes plàstics, dibuixants, guionistes i actrius. I molts d'altres que no són coneguts i al pas que van no ho seran mai.

Van sortint llibres, reculls de cartes, memòries, on llegim que la gent famosa dels seixanta, dels setanta, es bescantava mútuament en la intimitat, i a l'un l'acusaven de beure en excés, a aquell de tenir les mans ràpides o a l'altre de publicar massa. Caiem, sí, en mesquineses i fòbies diverses.

No ens en podem deslliurar, si no és que facin com els grans de tota època: picar i picar pedra, treballar i treballar en la seva obra, esperar un cop de sort, millorar dia a dia, escoltar les recomanacions sense ínfules desmesurades i prescindir tant de corts d'aduladors i llistes de "m'agrada", com d'aquells que, a cops de colze t'aparten de qualsevol escenari, et posen en llistes negres i impedeixen que els focus t'il·luminin. 

N'hi ha que ho fan per enveja i mala fe en l'eterna batalla per les quatre molles del pastís, o per desconèixer que tots estem aquí de pas i que pocs, poques, podran deixar una peça, llibre, un escrit, una escultura o un simple article per a ser rellegit, admirat o denostat per les generacions futures. 

I als qui escriuen en termes polítics proposar-los humilment que hi ha molts temes a tractar que els portaran al mateix, al que necessitem com a nació, que assumir la discrepància ens fa créixer i aprendre, que noves lluites socials ens poden permetre afegir gent o convèncer indecisos i que en aquests moments de frustració i recomposició de files, el darrer que ens cal és copiar el mal sistema de les capelletes artístiques o literàries. 

Si no sumem, restem, i som quatre i no podem perdre ningú.