La jubilació i els seus preparatius 

Als anys setanta i vuitanta, l’intens exercici professional a la nova clínica es complementava amb estones a la masia i algun viatge a l’estranger. Fou aleshores que decidírem que ens jubilaríem a Barcelona, on el mes de desembre del 1981, als meus 60 anys, s’acabaven les obres de la que havia d’esdevenir la llar de referència d’una família en creixement. 

El gaudi com a metge a la ciutat on vaig nàixer es mantingué però durant uns anys més. Contra la meva voluntat, als 65 anys em van jubilar de l’exercici públic com a metge titular. El nombre d’igualats va anar decreixent progressivament, mentre s’anava configurant una nova xarxa d’equipaments sanitaris públics en què proposàrem que tingués cabuda la Clínica del Carme.

A partir d’aquell moment vaig fer compatible una activitat assistencial privada cada cop menys intensa i una implicació social i política creixent. Aquesta inclogué des de converses amb la conselleria de Sanitat i el Canal Segarra-Garrigues fins a la participació directa a l’Ajuntament de Tàrrega com a tinent d’alcalde pel grup municipal de Convergència i Unió. 

Malgrat els molts esforços esmerçats, la conversió de la clínica en un equipament públic no va ser possible. Sortosament, però, pocs anys després fructificaren els acords establerts amb la família Pinós-Calvet, propietària de l’Hostal del Carme, per tal que la clínica esdevingués l’actual hotel Pintor Marsà.

El trasllat i la vida a Barcelona 

El gener del 1994, amb 72 anys, vaig fer la darrera radiografia a Tàrrega i vaig cloure l’exercici privat de la medicina. Ens traslladàrem a Barcelona on, arran del meu tarannà inquiet i de la meva vocació de servei, vaig participar tant en activitats mèdiques col·legials com en diverses accions humanitàries. 

Així, l’any 1998, amb 77 anys, vaig ser voluntari de Justícia i Pau en l’acompanyament de reclusos a Barcelona. I prèviament, i amb la intenció que els equipaments quirúrgics de la clínica tinguessin un nou ús, vaig col·laborar amb CIEMEN-Abat Escarré. Acordàrem la cessió altruista d’aquests equipaments a l’operatiu mèdic que aquesta entitat gestionava a la guerra de Bòsnia-Hercegovina, alhora que la meva col·laboració in situ als Balcans. Nous reptes, nous viatges, nous territoris desconeguts. 

Ben aviat vaig adonar-me, però, que aquesta tasca social, humanitària i de servei hauria de fer-la sense allunyar-me gaire de la casa familiar de Barcelona. L’esposa va ser diagnosticada d’una malaltia neurodegenerativa de progressió ràpida i fortament incapacitant i calia tenir-ne cura de ben a prop. 

L’abril del 1991, tres anys abans de traslladar-nos a Barcelona, ja havíem celebrat a Montserrat els nostres quaranta anys de matrimoni. Malauradament, l’evolució de la malaltia no ens va permetre celebrar les nostres noces d’or. El 13 de gener del 2001, l’estimada esposa, companya de tota una vida, moria a l’Hospital de Sant Pau de Barcelona a l’edat de 71 anys.

Podeu llegir el reportatge sencer aquí