La primera Clínica del Carme, alhora domicili familiar

A les primeries de l’any 1952, amb 30 anys, vaig guanyar la plaça de metge titular de la capital de l’Urgell. Aviat vaig esdevenir representant del cos de metges titulars del Col·legi de Lleida. I durant 20 anys vaig fer a Madrid diverses propostes, inclosa la promoció del perfil de metge familiar assistencial, el que avui anomenaríem metge de capçalera o metge de família. 

Poc després, l’esposa quedava embarassada de qui seria la nostra primera filla. Calia trobar un espai que complís la doble funció de consulta mèdica i de domicili familiar. L’amic farmacèutic Pere Robinat ens feu costat novament i ens llogà un habitatge a l’actual número 80 de l’avinguda de Catalunya. Al voral de la Nacional II, l’edifici constava d’una planta baixa ocupada ja aleshores per un taller mecànic, una primera planta on cohabitaven les estances familiars i els espais professionals bàsics, i unes golfes al segon pis.

La placeta on s’ubica encara aquest edifici a l’avinguda de Catalunya de Tàrrega esdevingué, el dia 24 de setembre d’enguany, la plaça del Dr. Josep Domingo i Mas. 

L’aparició de noves eines antibiòtiques i una recuperació econòmica lenta però progressiva conduïren al control de la tuberculosi. Alhora, i tot responent a la presència creixent de cotxes i de tractors a camins i carreteres, l’any 1953 la Dirección General de Sanidad oferí als metges titulars espanyols una formació específica sobre l’assistència bàsica dels accidents de carretera. 

Atent a l’entorn i adaptable als canvis, el meu interès inicial per la tuberculosi va anar deixant pas a una reorientació vers la traumatologia i l’ortopèdia. No semblava forassenyat, sobretot si pensem que des d’Igualada a Lleida no hi havia cap centre sanitari que atengués els accidentats, tot i que Tàrrega era un important nus de comunicacions on confluïen la carretera nacional de Madrid a Barcelona i l’eix Pirineu - Mediterrània de la Seu d’Urgell a Tarragona.

Calia, doncs, formar-se en traumatologia i ortopèdia. Amb 32 anys vaig iniciar dos períodes formatius a l’Hospital Clínic de Barcelona, el 1954, i al centre de traumatologia de l’Hospital Cochin de París, on el 1955 vaig perfeccionar les meves habilitats en transfusió sanguínia. 

Dues estades amb un gran profit posterior ja que no només obriren la porta al que, en honor i en agraïment a l’esposa, esdevingué ben aviat la primera Clínica del Carme, sinó que propiciaren també una formació mèdica continuada de per vida, sigui amb actualitzacions i col·laboracions a Barcelona, sigui amb la participació activa en congressos estatals i internacionals.

El creixement de la família Domingo Salvany

Des dels 31 als 38 anys van esdevenir-se alhora l’eclosió professional a la Clínica del Carme i l’augment progressiu de membres a la llar. Des del 1952 al 1959 arribaren sis filles i fills: l’Antònia, el Josep, el Francesc, la Montserrat, el Jordi i la Nené. Posteriorment arribarien la M. Assumpció, morta en néixer, i el Pere M., el darrer de la colla. 

Aquest ràpid creixement de la família va ser afavorit sempre en un ambient acollidor i disciplinat, pel fervor cristià que compartíem amb la Carme i per la xarxa social de persones amigues, familiars i col·laboradores a disposició. I pel suport, alhora, de centres educatius tals com l’escola de pàrvuls de Sant Antoni, on també vaig iniciar la meva formació primària, l’Escola Pia La Mercè, de la qual em sentia un escolapi seglar més, i l’escola de les monges carmelites, d’especial importància en la formació de les filles. 

Podeu llegir el reportatge sencer aquí