Per contrarrestar “la calle es mía” del ministre franquista Manuel Fraga, la democràcia, representada per l'alcalde Eugeni Nadal, va cedir els carrers de Tàrrega al teatre. Situem-nos ara al1981, poc després que el general Tejero asaltés el Congrés, quan va néixer la Fira d'un autèntic impacte, com el que va superar en Tortell Poltrona en llençar-se, a la plaça de les Nacions, des de dotze metres a dins d'un got d'aigua. 

Una fira que va acollir el primer “bolo” oficial del Tricicle, que avui dia ja no saben ni si el van cobrar. Tot això en una època que, segons Ramon Fontserè, la influència dionisíaca s'apoderava dels qui hi participaven. Es veu que la majoria dormien amuntegats al terra de pavellons o en cases particulars, menys Els Joglars, que ell confessa que ho feien a l'hotel Parador de Balaguer i no a casa de Rosa Perelló.

Durant els dies que dura el certamen podem dir, com ho fa l'actual directora executiva Natàlia Lloreta, que Tàrrega aconsegueix sortir de ser “una ciutat normaleta” com tantes altres, per passar a ser espai de “fascinació, fàbula i descoberta”. Tan cert com ho són els descobriments del “making off”, ara entre bambalines, que ha fet l'Alba Pijuan des que és alcadessa. 

I és que d'escenes i moments de la Fira n'hi ha molts, com els que explica en Jordi Duran. Sabem per que hi ha molta feina al darrere perquè es pugui, com assegura en Ramon Simó, apropar l'art a tothom. Fins i tot, quan el material escenogràfic no ha arribat a lloc, l'Anna Giribet ens explica com, els professionals més dispars de la ciutat, aconsegueixen refer-lo en quatre hores, allò que a la companyia txeca havia trigat tres setmanes a construir. Aquest magnífic engranatge és fruit dels “gestors cultural accidentals”, uns especímens típicament targarins ben descrits per Lau Delgado, que habiten en l'ecosistema firaire urgellenc.

Més enllà del tràfec de cervesa i begudes que, segons Montserrat Aloy, ja indicava que venia la fira; aquesta arriba realment quan els carrers s'omplen de gent i més gent. D'una aglomeració que, malgrat el magnífic “paisatge de foc al Talladell” que va impulsar en Jordi Colomines per apaivagar multituds, torna any rera any. 

Anècdotes precioses, com la que explica en Mike Ribalta sobre el regal que un programador grec es va descuidar en una botiga, i que se li va tornar dies després davant de la seva incredulitat. O les pomes, els fruits secs i la jaqueta prima que associa encara avui la Maria Capell a la Fira.

Que no passin més incidents com el del Jordi Milán de la Cubana, que té una cicatriu a la mà, per voler tirar un coet, mentre voltava pels carrers de Tàrrega fent l'espectacle. I que cap altre llauri el terreny pel qual ha de transitat l'espectacle, com recorda en Llorenç Corbella. Però això sí, tal com aconsella en Joan Amézaga, que el carrer continuï sent l'espai de la festa.