Us torno a parlar de teatre? Sí. Per un traspàs, el de l'Anton Font, i us preguntareu per què.

Anem a pams. Anton Font, capelladí des del 1932 i home del món de la dansa, l'espectacle i sobretot el teatre, fou una d'aquelles persones compromeses i emprenedores que conformen el teixit social del nostre país.

El ja llunyà 1959, i després d'abandonar la dansa, anà a París a estudiar mim a l'escola de Marcel Marceau. Novament a Catalunya, el 1961 crea una escola anomenada Joglar i s'uneix amb les companyies d'Albert Boadella i Carlota Soldevila, prenent com a nom el de l'escola, però afegint-hi una essa. "El grup va néixer amb uns principis molt clars, com la lluita contra el franquisme i la decisió de portar a escena obres pròpies –explicava a l'Ara el 2014–. A més, vam acordar que les nostres creacions eren col·lectives i que sempre respectaríem les opinions de tots els integrants. Això ara és normal, però llavors era revolucionari".

El 1961 fundà Els Joglars, i entre el 1961 i el 1968 participa en la creació de quatre espectacles i va plasmar el seu amor pel mim en un personatge, el MEC. L'any 1968 es desvincula d'Els Joglars i després funda El Timbal, escola privada de teatre i dansa contemporània que va ser pionera a l'Estat i que encara funciona avui, des del 2010 com a cooperativa. Segons Font, la missió de l'escola era ser "un canalitzador de vocacions i capacitat per a l'escalada d'objectius professionals, però, a la vegada, un reducte alliberador d'emocions i sentiments", en definitiva, i amb les seves pròpies paraules "com un espai on es donava prioritat a la persona i la seva expressivitat artística".

Si seguim les notícies aparegudes fa setmanes, veurem com la pedagogia tant de Font com d'El Timbal són als antípodes de les praxis d'alguns professors d'instituts de teatre que sonen i massa darrerament.

Per què en parlem ara i aquí? Doncs per què aquest individu que cada quinze dies els escriu de cultures o del que pot i dol és alumne de teatre. Sí, ho sé, a les velleses animalades, i és que quan deixes enrere una part de la vergonya i et mostres en escena, ets capaç de ser els dijous a Tàrrega aprenent i molt amb la gent de Cruma i dissabtes, si el coronavirus ho permet, a El Timbal, a Barcelona, i si no, creant online.

Sí, i el meu professor, és en Josep Sàbat, que va ser alumne de Font durant dos dels cinc anys que estudià a l'escola. El mateix Font a qui fa bastant més de vint anys li va explicar el seu projecte de partir els estudis d'interpretació en dos: interpretació i improvisació, i donà al Sàbat la responsabilitat d'aquesta última.

Ell el considera el seu pare teatral i és la persona –d'una humanitat i bonhomia excepcionals– que el va fer créixer com a alumne, després com a professor i en definitiva com a persona. I me'n va voler destacar el tracte exquisit, el treball respectuós amb l'alumnat com una família i no des de la distància, l'abús o la prepotència.

El 1980, Font va crear i va dirigir altres grups i companyies com Facècia, Gacs i Teatre del Rebombori i aquell mateix any va actuar en el Festival Internacional de Mim de Zuric (Suïssa), que el va portar a organitzar, entre 1981 i 1985, el Festival Internacional de Mim de Barcelona.

Per la seva escola El Timbal (1969), anomenada així en homenatge un dels instruments més comuns dels joglars medievals i que va ser pionera en l'ensenyament de dansa contemporània i clown, han passat alumnes com Toni Mira, Sergi López, Toni Albà i membres de grups com Comediants, Tricicle o Vol Ras, entre d'altres.

Si feu córrer la imaginació, el podreu veure fent mim amb la cara blanca, confós entremig dels núvols Cúmulo Mimus.