Hi ha vida fins i tot dins de les grans desgràcies col·lectives. Enmig d'una guerra, sense comptar els qui són al front o treballen pels combatents a la rereguarda, la majoria dels ciutadans segueixen fent les seves activitats professionals. Els comerços venen el que poden, els metges visiten pacients i els paletes enrajolen lavabos. Ho vaig veure fullejant el llibre d'Albert Garcia Espuche Una societat assetjada sobre la Barcelona agonitzant de 1714. Mentre queien bombes borbòniques, la gent es casava, comprava possessions i feia plans de futur, malgrat tot.

Si durant el primer confinament, el del març, tot ens venia de nou, ara ja tenim una idea més concreta del que ens pot passar si les xifres coronavíriques van pel pedregar. Sembla que som en aquest camí, tot just un mes després d'haver reobert els bars i havent creuat, temeràriament, el pont de la Constitució.

Mentre escric aquestes línies, hi ha la convicció que s'estan enllestint noves restriccions. Allò que podem fer avui, amb totes les distàncies i mascaretes possibles, segurament demà ja no pugui ser. Aquest carpe diem perpetu provoca com a mínim dos tipus de reaccions al ciutadà, que poden ser complementàries o viatjar per separat. Parlem d'una primera sensació d'angoixa, per no saber com acabarà tot plegat, o sobre on acabaran els límits retràctils de la llibertat pandèmica. Per altra, mentre l'activitat en qüestió es permet, l'atmosfera d'íntim gaudi que es genera en fer les petites coses més o menys quotidianes: demanar un cafè en una terrassa –ni que estiguis sol a taula–, caminar per un carrer animat o observar la concurrència que entra a les botigues.

Com diu la història, mentre la salut no se'n ressenti, sortosament la vida continua per a la majoria. Si bé aquesta és un anar fent amb clots, impediments i braços lligats a l'esquena. Amb tot, ens hem habituat per imperatiu sanitari a reduir l'activitat social. A no quedar o a gairebé no quedar. Ens hem saturat de les videoconferències i, quan és possible, al meu entorn s'eviten i se substitueixen pel telèfon. La litúrgia del Zoom va modulant-se a mesura que la situació ens esgota. No sabem com celebrarem el Nadal, però sí que intuïm una cosa: que caldrà que els Reis ens portin ànims i paciència. En pocs mesos podríem vacunar-nos de forma important i, així, a poc a poc, tornar a les nostres vides oblidades. El camí comença a veure's però es farà ben feixuc. Els últims quilòmetres seran durs, però paga la pena intentar fer-ho tot el millor possible. Bon Nadal a tots!