Escric això només unes hores abans que obrin novament els bars. Fa més de 37 dies que van haver de desmuntar les taules de les terrasses i barrar el pas cap a les cadires de dins. En aquestes setmanes, val a dir que hem donat oxigen als metges, infermeres i al cap i a la fi als nostres malalts, que han pogut ser atesos sense el clima d'un hospital de campanya.

Però en aquests dies també hem vist, potser fins i tot més clarament que el març passat, quina funció social i econòmica assumeix el gremi de la restauració. Encara lluny de l'onada d'infeccions primaverals, en què el tsunami víric ens va agafar a contrapeu, ara hem estat més crítics sobre les conseqüències del tancament. Les ciutats i els pobles s'han entristit, el comerç s'ha alentit i la vida urbana s'ha fet més feréstega.

Per tot arreu han aparegut cartells de Take away –per emportar– quan el que de fet busquem d'un local és precisament el contrari, poder-nos-hi quedar una estona. Quan paguem un cafè, en el fons, contractem uns minuts de caliu ambiental fet com a mínim d'una taula i d'un cambrer que s'ocupa de servir-nos. Si tot això no ho podem tenir, si la ciutat ha de renunciar sanitàriament a ser-ho, una bona alternativa pot ser fugir-ne.

Per això, sumant-hi el confinament municipal, aquests caps de setmana hem recorregut camins, boscos i marges per suplantar la urbanitat. La visita d'ermites més o menys abandonades i la redescoberta d'indrets pintorescos municipals ha estat gran part de l'esbarjo legalment permès.

Quan obrin les cafeteries, envoltats de cafès, entrepans o pastes, hi tornarem a veure fluir les relacions comercials i personals, mesurades i amb distància. Tot empassant-nos el croissant, reafirmarem el caràcter d'insubstituïble lubrificant social d'aquests establiments. Molts de nosaltres hi tornarem tan aviat com puguem, a primera hora. A correcuita i amb mascareta, evidentment, però amb la recança una mica de gat vell, potser massa malastruga, de gaudir-los més que mai. Almenys fins que a la plaça Major, sobre el patíbul, l'estadística sanitària no hi torni a instal·lar la temible guillotina.