Fa uns quants anys que una verdunina va preguntar-me si podia dir-li quin any va arribar la llum a Verdú. Malgrat no poder-li contestar amb certesa, la pregunta em resultà força interessant. Tenia, però, una vaga intuïció que havia estat l'any 1904, i així li ho vaig dir.
Amb intenció de donar la resposta a aquest interrogant, vaig consultar l'arxiu municipal i efectivament, era  l'any 1904.

Cal dir que fou una època de realitzacions a la vila. Feia cinc anys (1899) arribava l'aigua al poble, que representà una millora cabdal per als habitants d'aquell Verdú. S'urbanitzava la plaça aixecant-hi la monumental font i plantant-hi els plataners, avui orgull de tots els verdunins. Així mateix s'eixamplava l'entrada a la vila prenent espai de la bassa que hi havia a la dreta d'entrada al poble, per un mur de contenció que delimitava aquell àmbit batejat amb el nom de "passeig". S'instal·laren els abeuradors i edificaren els rentadors públics.

Hi ha constància de com antigament la vila s'il·luminava amb teieres que normalment eren col·locades en llocs singulars, com portals, castells i esglésies. Un exemple el tenim a l'església de Vilagrassa. Després, l'últim quart del segle XIX, la il·luminació era amb fanals que cremaven una barreja d'oli i petroli, que s'encenia i apagaven d'un a un mitjançant l'encarregat exprés, amb una escala. Aquests tenien la forma de llanterna i encara queden alguns accessoris en algunes cantonades del poble.

És evident que un fet tan singular com l'arribada de la llum a la vila deuria impactar a tots els verdunins, i no ens ha d'estranyar que l'Ajuntament se n'ocupés i volgués solemnitzar "tan fausto acontecimiento". Veieu el que diu l'acta: "Seguidamente el Sr. Alcalde expone: que según le ha manifestado el Sr Cocurull de Tárrega, se hallan al corriente todos los útiles y aparatos para la producción de la luz eléctrica: que el viernes próximo podría hacer la prueba y al siguinte dia iluminar definitivamente la población. La corporación municipal tomando en consideración y con mucha satisfacción la noticia comunicada por el Sr. Presidente y después de varias opiniones sobre el moda de solemnizar tan fausto acontecimiento, acuerda que la música que corresponde en turno, que es la dirigida por el Sr. Sala, amenice la inauguración con un pasacalle recorriendo toda la población; se toque una pieza al frente de la casa consistorial y cuatro bailables para los jóvenes para que puedan distraerse..."

Aquesta acta deixa clar el que havia sentit a dir. Que la llum a Verdú havia arribat per via de la Farinera Vella, que dels molins fariners que aleshores hi havia a Tàrrega, fou la primera de moldre per la força elèctrica, procedent d'un salt del canal d'Urgell del terme d'Anglesola, traslladada exclusivament per la línia aèria a l'esmentada farinera, aleshores convertida en Societat Cocurull Canyelles. Per tant, queda ben clar que tant el corrent com la instal·lació de la llum a Verdú foren obra de la Farinera Vella.

Aquest esdeveniment tingué com a màxim esplendor la immediata festa de la Puríssima. 
Ho va escriure el meu oncle Ramon Cases "Trenca" d'aquesta manera: "Pel ciquentenari, (del dogma de la Puríssima) se guarní l'Església que el presbiteri semblava un jardí. El coro d'homes dirigit per l'eminent músic Mn. Andreu Gené cantà la missa i algunes pesses marianes. 

La particularitat d'aquesta festa fou l'estrena de la il·luminació elèctrica del poble, siguent-ne les primícies l'Església, que compendreu l'efecte meravellós que allavors feia amb la monumental corona de bombilles." Segons les notes del Sr. Cases, la companyia Cocurull-Canyelles feu coincidir l'estrena de la llum a Verdú, com un privilegi sumant-se a la festa ressenyada.

A poc a poc, després de les il·luminacions dels carrers i places, l'electricitat entrà a les cases. Fins aleshores, –en aquestes– la il·luminació es feia amb llums d'oli i candeles. En dona fe una llibreta de l'any 1901 de la botiga de cal Trenca en què consten vendes de petroli, candeles, ble i metxa. En un principi i encara del meu record, algunes cases per no fer despeses, continuaven amb els llums de ganxo o espelmes. Aquestes cases, a la nit, eren les escollides per a les nostres trapelleries de canalla per deixar a l'entrada el "cap de mort" que fèiem buidant sobre la superfície d'un silló esbroquellat, els ulls el nas i la boca i posant a l'interior un tros de ciri encès. Ja a l'entrada, deixàvem el "cap de mort" a la primera grau i cridàvem "Déu gràcies" i ens amagàvem esperant la reacció d'espant dels de la casa.

 La novetat del nou invent es feia palesa amb l'anècdota dels germans de cal Quim que durant els primers dies, a l'hora d'anar a dormir, amb la "pereta" als dits i meravellats de l'artifici, passaven el temps dient: "Has vist? Només cal fer xec, ja està encès! No mes cal fer xec, ja està tancat! Xec, ja està obert...", i així repetidament.