El relat d'avui es basa en fets i testimonis, escrits o orals, i també en alguna suposició, ja que ens manca el testimoni directe dels seus protagonistes.

En Francesc Plassa és, el 19 de juliol de 1939, al camp d'Agde, des d'on escriu a sa germana Maria, i es preocupa per la sort de la seva parella Antònia Carulla, així com per la situació de la seva cunyada i vídua del mestre Lluís Plassa, na Maria Castellà.

Na Maria Castellà torna a Tàrrega la vigília de Nadal de 1939 on és detinguda per la guàrdia civil, i tancada a la presó de Lleida. Probablement havia tornat de França amb la seva cunyada, na Maria Plassa, i ja era a Barcelona des de feia unes setmanes. El retorn de les dues cunyades de l'exili podria estar motivat per la mobilització del Francesc Plassa a França, qui, com la majoria d'exiliats republicans, va ser mobilitzat a les companyies de treball de l'exèrcit francès al nord del país davant una possible invasió alemanya.

Així doncs, des de finals de 1939, en Francesc Plassa es troba en zona ocupada per l'exèrcit alemany, i perd tot contacte amb els seus familiars durant tres o quatre anys. Quan França és alliberada pels americans, va a treballar a la base americana de Marsella, i des d'on escriu als seus familiars i dona senyals de vida. A l'octubre de 1945, contrau matrimoni amb Suzanne Minotte, que havia conegut a Bussy-la-Pesle mentre treballava de llenyataire amb la companyia de treballadors.

Entre els papers guardats per en Francesc Plassa a casa seva a França, apareixen dues cartes escrites entre la seva germana Maria i la seva parella Antònia, escrites a Catalunya probablement entre el 1940 i el 1944. Pel fet d'estar escrites en català, es deurien lliurar en mà. Les cartes van arribar a mans del Francesc, anys després d'estar escrites, quan la seva germana Maria el va visitar a França. Probablement, el contingut d'aquestes cartes i la difícil situació en què va quedar Antonia Carulla van provocar un trasbals important per a en Francesc.

Les cartes revelen les disculpes de la Maria Plassa vers l'Antònia, per haver-la abandonat a Figueres (i haver-la allunyat per sempre del Francesc), durant la retirada republicana del febrer de 1939: "Ah petita, tu saps ben bé que la meva intenció no era pas deixar-te". També sembla que la vulgui al seu costat, per a que li faci de serventa i per cuidar-la, i dona a entendre a l'Antònia, que el Francesc ha estat malalt i que ha mort a l'exili: "Tant que jo et considero, recordant-me del meu pobre Paquito... pel record del meu germà vine! Ell no t'ho permetria que jo sofrís sola, perquè sap que jo em vaig desfer per ell quan va estar malalt. Vine que no et renyaré. al contrari, vull abraçar-te-"

La resposta de l'Antònia és la següent: "Maria, sabràs que estic al llit ara. No puc pujar". "Prefereixo no pujar Maria, jo ja pregunto que fas, ho sents?" I una frase que respon a la pregunta que el Francesc es feia l'any 1939: "Tinc al petit al llit, jo també he estat tres dies malament. Salut".
L'Antònia ja ha tingut el fill que esperava el febrer del 1939, probablement fruit de la relació sentimental amb el Francesc. Quan i on neix aquest nen? Quan se n'assabenta en Francesc? Què fou de l'Antònia i del seu fill? Van sobreviure? L'angoixa vital d'en Francesc, durant els darrers anys de la seva vida, podria estar relacionada per haver deixat sola l'Antònia amb un fill seu que mai va veure? No hem trobat cap resposta.
Però hi ha altres preguntes sense resposta. Per què la Maria dona a entendre a l'Antònia que el Francesc és mort? I per què la Maria parla de l'Antònia al Francesc com la seva antiga parella? Era una estratègia per separar-los?

Potser més endavant el misteri del fill del Francesc i de l'Antònia s'aclarirà, però el drama de la guerra va afectar tants aspectes de la vida íntima i personal de tanta gent que mai podrem conèixer ni imaginar la immensitat del patiment humà que la guerra i el feixisme van generar al nostre poble.

Una fotografia que el Francesc Plassa tenia guardada a Bussy-la-Pesle ens ha obert les portes a conèixer alguna cosa més de la identitat de l'Antònia Carulla.

Al proper article ho esbrinarem.