La carta d'en Francesc Plassa des del Camp d'Agde a la seva germana relata l'angoixa i el caos dels darrers dies de la guerra a Catalunya. És a les acaballes de ofensiva d'ocupació de Catalunya, quan en Francesc es troba mobilitzat amb l'estat major de l'exèrcit republicà a la zona de Vic i d'Olot, i intenta trobar la seva parella Antònia Carulla, que és amb la Maria Plassa. 

Quan arriba a Badalona, elles ja havien marxat unes hores abans, i només pot veure la seva neboda, que es queda a Catalunya amb la germana Pepita. Després intenta anar fins a Hostalric a la vora de Girona, però no hi pot arribar perquè els feixistes ja són allà. En no saber res d'elles, s'espera fins al darrer moment per creuar la frontera fins poc abans de l'arribada de l'exèrcit franquista. Al camp de concentració, s'assabenta que la seva germana Maria és a Saint Etienne, i la seva estimada Antònia s'ha quedat a l'altre costat de la frontera, a Figueres, i amb el dubte de si està embarassada.

Aquesta és la narració:

"Si vols saber com estic a França, jo també hauria d'omplir un llibre per explicar misèries i més misèries. 

El dia que vosaltres vàreu marxar de Badalona a la 1 de la nit, vaig venir jo a les 5 de la tarda, després d'haver anat a Barcelona. Vaig venir a peu des de Montcada i vaig trobar-me la nena sola, doncs la Pepita havia anat a Barcelona a peu. Vaig pensar que ja us vindria a veure a Hostalric, però el dia que hi anava, vaig trobar-me Girona cremant i els feixistes a les portes. I és que el Cos d'Exèrcit on estava destacat actuava per Vic, Olot i tot allò de per allà, i no em va tocar altre remei que anar a Hostalric quan era massa tard. Jo no em pensava que fóssiu a França. Vaig passar la frontera encara a dos passos dels feixistes que l'agafaren al cap de cinc hores. Després a St. Cyprien durant dos mesos i ara a Agde. No cal explicar desgràcies.

Jo Maria, ja per si sol anorreat i conduit a la condició de bèstia en un camp de concentració; tinc de veurem agullonat per punxades de la tristesa infinita que m'embrassa! Miro a Barcelona i veig la Pepita lluny del seu home que és en un camp a León (Espanya). Després la desgràcia del Lluís i fes el favor Paquito de mirar també pel cantó de la cunyada Maria. L'Antònia a Figueres, em figuro que en un camp de concentració també, desesper tant com vulguis per les teves paraules incomplexes "tres mesos sense la regla, la vaig portar a cal metge", com també perquè em dius "la teva antiga xicota" quan saps que la considerava com la meva dona? I pateixo per tu Maria, amb l'estada a l'Hospital i sola en un refugi novament, com una desesperada d'aquestes del cinema.

Per què, per què haig d'ésser tan desgraciat patint per tots? Potser sí que és una desgràcia inevitable. Jo, Maria, no necessito res més que no sigui un segell per cada carta que m'escriguis i per a poder contestar-te.

La meva ambició passada ha baixat tant de nivell que queda reduïda al no res. Sàpiguis però, que sense ambició també, dintre del camp de concentració, continuo instruint-me a mesura dels medis que hi ha, perquè si algun dia es presenta l'ocasió de demostrar-vos a tots que us estimo més que a mi mateix, pugui fer-ho amb totes les meves forces.

Ara sols em resta que em diguis si és que l'Antònia està embarassada o no.

Ja saps com sempre t'he estimat.

Francesc."