La carta d'Agde que a partir d'avui reproduïm ens farà reviure el que sentia i patia en aquells moments en Francesc Plassa al camp de concentració. És una carta escrita des de la desesperació i el sofriment, que reflecteix la tragèdia personal i col·lectiva de la derrota republicana, i que, fa pocs dies, en Louis-François Plassa va trobar a Bussy-la-Pesle.

La carta de sis pàgines, escrita en un bon català, va dirigida a na Maria Plassa, que es trobava també exiliada a Saint Etienne. La missiva transmet amb cruesa la impotència i el desesper d'aquells que van haver de deixar-ho tot, i començar una nova vida lluny de casa. A la carta, en Francesc comunica a la seva germana la mort del seu germà, el mestre targarí en Lluís Plassa, i li conta la situació en què es troba la seva cunyada, na Maria Castellà.

"Agde 12 juliol 1939. Estimadíssima germana meva:

Aquesta tarda, acabo de rebre per fi, les tan desitjades noves teves, i a fe, que a comptar per l'estat de nervis en què m'han posat, he pensat si m'haguera valgut més continuar de la mateixa manera com he passat sis mesos sense saber res de vosaltres".... 

"...Per això Maria, vull lligar totes les meves passions sortides d'imprevist completament al meu pobre cervell, i qui sap com a darrer home de lo que havia estat casa nostra, podré sortir d'obrar amb aquest romanticisme tan peculiar en la nostra família i que ha estat sempre la nostra desgràcia, (no ho dubto ni un moment). Amb el que et dic ja pots comprendre que el Lluís és mort. Aquell màrtir que m'havia fet de segon pare tan o més bé que el primer, que m'havia pujat donant-me tots els gustos, que m'havia instruït i al qual jo estimava en deliri, és mort en contra de la meva desesperació en preveure el desenllaç i no poder fer res per impedir-ho".

"Saint Nazaire, una ciutat de la costa nord francesa, constructora naval de la marina mercant, exemple de la depravació de les races, tot tabernes i prostitutes, sí, és la seva tomba. Nou anys justets de la mort del nostre pare, rebo un telegrama de la cunyada "Frére décédé cette nuit". Vaig poder anar-hi. El govern em pagava el viatge, encara que solsament el viatge. A les tres hores sortia fins a l'altra cap de França, amb deu francs a la butxaca que m'havien deixat entre tres o quatre amics".

"Vaig arribar l'endemà, el vaig veure encara en el llit mortuori a l'Hospital. La monja va dir-me que no podia ésser altra cosa, tenia els dos ronyons fets a miques. La Maria desesperada em va demostrar que l'havia estimat sempre, i jo vaig quedar-me al seu costat durant sis dies per animar-la, en el refugi on estava ella a St. Nazaire mateix, feia quinze dies, després d'haver-se venut les anells i no sé quantes coses per pagar-se el viatge des de Beziers, on estava a casa d'una tia que va resultar una fiera, i li va fer passar una vida terrible al seu costat i lluny del Lluís com estava des de feia 4 mesos. Jo, per la direcció on estava ella a Beziers, que em donà el Timoteu Pomés, després de dos mesos d'ésser a França, vaig poder saber d'ells, doncs la Maria al rebre la meva carta, va venir-me a veure desseguida aquí a Agde, explicant-me totes les desgràcies que havien passat des de que sortiren de Tàrrega i des de que s'havien separat a Perpignan ben a desgrat seu".

"Ara la Maria volia tornar a Espanya desseguida després de la mort del Lluís, però rebérem una carta de la seva família que li diuen que tant a ella com al Lluís sols els esperaven per agafar-los. El Lluís en els poques cartes que em va enviar em demanava sobretot que si ell es moria, ajudés en mesura de les meves forces a la seva estimada dona. La Maria doncs, no pot anar a Espanya a una presó, i per això continua al refugi sense deixar el contacte amb mi i confiant com li vaig prometre i m'ho vaig prometre a mi mateix, el menos que faré, és fer els possibles de deixar-la sana i salva a casa seva el dia que es pugui i si és que puc sortir algun dia d'aquesta situació que ens posa a tots els homes que estem aquí, incapaços de fer res per ningú."