Fa molt pocs dies algú parlava de la diferència en la resposta –en l'àmbit cultural– de la ciutat bosniana, enfrontada a una guerra genocida, i les nostres ciutats i pobles, avui amb el repte de plantar cara al coronavirus. 

El setge de Sarajevo va durar 1.395 dies, del 5 d'abril de 1992 al 29 de febrer de 1996, amb milers de morts, ferits, exilis i gent desapareguda. I com van resistir als txètniks que els volien assassinar o assimilar al somni d'estat iugoslau unitari? Doncs centrant-se en el dia a dia –en aquest cas la supervivència pura i dura, sense llum ni aigua–, i en les habilitats que tenia cadascú. Dins d'aquestes, es van aferrar a la seva cultura, plural donada la composició multiètnica i multireligiosa del país.

Deia Susan Sontag, el 1994, "dels cinc teatres que hi havia a Sarajevo abans de la guerra, dos continuen funcionant esporàdicament: el Teatre de Cambra 55 (Kamerni Teatar 55)... i el Teatre de la Joventut (Pozoriste Mladih), on vaig decidir muntar Godot", ambdós petits. El local més gran, tancat, era el Teatre Nacional, que acollia l'Òpera, el Ballet de Sarajevo i obres dramàtiques. La major part dels integrants del Ballet van deixar la ciutat poc després de l'atac serbi, però molts dels actors més brillants es van quedar per continuar treballant-hi.

Kamerni 55 fou una sala emblemàtica que no va suspendre cap actuació durant el setge i els bombardejos, tot un símbol de resistència, ja que durant tot el conflicte cada dia tenien obert. Els actors, de tots els orígens, durant el dia vivien el drama de la guerra i després, sota l'aixopluc del teatre, hi representaven els clàssics. Moltes vegades havien de parar perquè queia una bomba al teatre mateix o molt a prop. Hi havia un quartet de corda que assajava cada matí i que, molt ocasionalment, actuà en una sala on hi poden cabre unes quaranta persones assegudes, i que també funcionava com a galeria d'art, al mateix edifici del Teatre de Cambra. També resistia un espai per a pintura i fotografia, la Galeria Obala.

La cineasta i pensadora Suada Kapic coneix bé el llenguatge de la guerra. Nascuda a Bòsnia, va sobreviure al setge. D'aquella experiència en va extreure uns coneixements que li han servit per enfrontar-se al confinament forçat pel coronavirus. Ella, juntament amb el col·lectiu FAMA, ha elaborat una guia –The art of survival (L'art de sobreviure)– que, basant-se en les experiències de la població d'allà, dóna pautes per superar els terrors generats per enemics invisibles", com ara el coronavirus.

On vull anar a parar amb aquest recordatori? Doncs a proposar que ens hi comparem salvant la distància i que repensem tots plegats el valor de la cultura, que és un aliment per a l'ànima, tant la individual com la col·lectiva. La reacció més poruga, la de tancar espectacles i tallers, no ens aporta res positiu. 

Tancats i sense cultura, en totes les vessants, no resistirem bé, i ens cal ara i sempre.