Artsakh és el nom d'una república no acceptada. Avui se'n sent a parlar als mitjans sobretot, per la nova guerra que ens recorda l'anomenada de "Nagorno-Karabakh". Segons l'Azerbaidjan, que té el suport de Turquia, és un enclavament separatista, però la veritat és que és un territori que amb una alçada mínima de mil metres, va aconseguir la independència després d'un referèndum, i una terra que el gran "demòcrata" Stalin va entregar als àzeris tot i ser la població armènia la majoritària en un 90%. Quan vaig fer aquelles carreteres, fa un temps, em va meravellar el paisatge, tal com m'havia meravellat el d'Armènia. Me'l vaig fer meu com tota la resta: de la música a la gent, de l'aiguardent als seus menjars, del seu genocidi a la seva resistència. 

Vaig visitar-hi una catedral i ja m'havia sorprès l'estat de moltes cases i carrers, aterrats o amb clars impactes de bales o obusos. Els armenis tenen una religiositat amarada de grecs, bizantins, budistes mongols i amb moltes més influències, però intensa i quallada molt a l'interior de cadascuna de les persones. 

És per això, i pels lligams que encara mantinc, culturalment i personalment amb els armenis, que veig astorat com novament l'Azerbaidjan intenta anorrear aquella república. A part de la letal destrucció que correspon a qualsevol guerra, aquella república musulmana segueix un patró històric nefast. Segons Robert Bevan, "la campanya àzeri contra l'enclavament armeni de l'Alt Karabakh fou acompanyat per una voluntat de neteja cultural que va derruir el monestir d'Egheazar i 21 altres esglésies cristianes". Parlem de la guerra del 1991-1994.

I la ciutat de Shusha, on ara hi ha hagut més destrosses i atacs a temples, ja havia patit les massacres esporàdiques de 1905-1907. Fou durant el març de 1920 quan va viure els seus episodis més sagnants. Bandes d'àzeris armats ajudades per forces militars otomanes van cremar i destruir tots els barris cristians de la ciutat, assassinant la majoria dels residents armenis (unes 20.000 persones). En armeni, el Հայոց Ցեղասպանություն. Van destruir totalment tres esglésies armènies: la del Sant Saber "Meghretzotz", la del Sant Saber "Aquel Tzotz" i l'Hermitage de les Santes Verges.

Ara hi tornen. I ho veig dins d'una operació de Turquia per intentar recuperar terreny perdut d'influència a la regió que segons el seu imperi havia estat sempre seva. D'aquí els atacs a Síria, el Kurdistan i ara a Artsakh, on no és casualitat que grups paramilitars amb suport otomà fan una neteja ètnica i malvestats de tot tipus.

Sóc dels que es miren una catedral o qualsevol temple primer com una obra i després, amb tot el respecte, com un lloc on s'hi apleguen els que hi creuen. Però també entenc aquestes obres com a patrimoni mundial i cultural i qualsevol atac o destrucció m'afecta.

Crec que faríem bé fent front a aquestes accions amb preses de postura públiques de les nostres administracions i mobilitzacions solidàries. La història ens demostra que el feixisme i totalitarisme creixen si la societat fa el silenci i mira a un altre costat, i això ho hem de tenir present, sobretot els catalans,les nacions petites o les persones vulnerables.

Cal que ens solidaritzem amb Artsakh, públicament, institucionalment, valentment.