El cap de setmana passat un diari català ha encetat tota una reflexió sobre l'espai urbà.
En temps de replantejaments de cara a la mal anomenada Nova Normalitat postcoronavirus –quan encara el tenim ben al damunt– és molt interessant fer aquests exercicis per intentar comprendre millor què hem fet i què podem fer en el futur, tot i els imprevistos. Fa poca estona, a l'ordinador del costat, a casa, em comentaven quantes idees i quants projectes teníem que han hagut de ser ajornats per l'Era Pandèmica que ens toca viure. Però alguns creiem que, de la mateixa manera que la Covid ens va obligar a reflexionar confinadament i/o a expressar el que sentíem en obres, fossin escrites o plàstiques, aquest ajornament ens dóna temps per a bastir millors projectes, amb més profunditat i de vegades més dolor. Tot serveix a la vida, fins i tot els contratemps –i els contraris– perquè ens obliga doblement a aturar-nos i a treballar idees fins que puguin transpirar.

Durant molts anys, molts ajuntaments van fer obra pública sense pensar en les implicacions socioambientals. Eren els primers ajuntaments democràtics i, és clar, comparat amb el “desarrollismo” franquista, semblava que a llocs amb moltes mancances, una plaça dura com les vam anomenar, era un nou espai públic on possibilitar la relació humana i la democràcia més elemental de l'àgora. 

Anys després, els qui les vam atacar per inhumanes i poc pensades per al clima mediterrani, seguim pensant d'igual manera, encara que és cert que en alguns llocs metropolitans van fer un servei.

Ara, però, si una cosa ens ha demostrat el maleït virus és la manca d'espais on respirar lliurement, on seure amb una ombra adequada i sense arbres que ataquin les persones al·lèrgiques, on suportar bé tant els freds del cru hivern, la calor dels nostres estius com les maltempsades de ruixats imprevistos pel canvi climàtic. Llocs no per als passavolants o els turistes, que estarem temps sense veure de forma abassegadora; o sigui, espais per a la gent que hi viu i conviu.

Potser més porxos i menys ciment? Potser més estructures que protegeixin de les inclemències però deixin passar aire i sol? Potser més espais per a la conversa, perquè no hàgim d'anar sempre a les tant conegudes terrasses de bars –tot i que hem de compartir pobles i ciutats amb serveis per a tots els gustos? 

I quan tenim o tinguem aquests racons de lleure públic i democràtic, com haurien de ser, què hi hauria d'haver? Més verd, més parcs infantils, més art, més pobles i ciutats inclusius? Com fer front al vandalisme o al soroll? Com retornar a la vida social zones degradades? 

Preguntem massa segurament. Però cal que en això, com en tot el que és cultura, preguntem, investiguem, proposem i se'ns escolti. I tenim clar que calen espais públics de discussió perquè no decideixin per nosaltres els quatre interessos de sempre. Per fer-ho a la republicana manera...