Avui, i per iniciar el nou curs a Mil cops rebel, he decidit saltar-me la tradició de parlar de dones catalanes per parlar d'una dona estatunidenca i coetània nostra que bé s'ho val, ja que ha fet una gran aportació al món dels estudis de gènere i ha donat a conèixer un tipus de masclisme que avui dia encara practiquem i tenim molt arrelat: el mansplaining.

La dona en qüestió es diu Rebbeca Solnit, és escriptora i va tenir la idea a partir d'una anècdota personal que li va passar durant un sopar cultural. Un dels comensals li va preguntar quina era la temàtica dels seus llibres i quan ella va començar a parlar-li de la seva última publicació, l'home la va interrompre per explicar-li l'argument d'un altre llibre que, segons ell, parlava del mateix tema que el text de Solnit, però d'una forma millor. L'escriptora i els altres comensals de seguida van adonar-se que el llibre de què parlava aquell home era el de la mateixa Rebecca i, després d'indicar-li diverses vegades que el llibre era el mateix, va haver d'abandonar la seva intenció d'explicar-li meticulosament. Gràcies –o a causa– d'aquella anècdota, Solnit va escriure un assaig titulat Men Explain Things To Me (Els homes m'expliquen coses), en el qual analitza la tendència dels homes d'explicar quelcom en "to paternalista", tal com ells mateixos diuen i justifiquen.

Amb aquest assaig, Rebbeca Solnit va donar a conèixer el terme mansplaining (man: home, explaining: explica) que cada vegada utilitzen amb més força diverses organitzacions vinculades amb temes de gènere, en tant que s'interpreta com una forma de masclisme cultural que segueix la línia de la dominació del gènere masculí sobre el gènere femení. Més concretament, s'utilitza –o s'esdevé– en diversos diàlegs que mantenen homes i dones, sense importar la temàtica tractada, en els quals els primers actuen des d'una posició de superioritat que anul·la conscientment o inconscientment les opinions de les dones. Així, de manera sistemàtica, des de l'òptica del mansplaining, es concep la dona com algú que ha d'aprendre perquè se la col·loca en una situació de desavantatge o s'assumeix com algú inferior.

A tall d'exemple recordo l'anècdota que em va explicar una amiga quan començava a viure amb la seva parella. Estaven posant a punt una casa antiga propietat de la família d'ella i, quan es van posar amb el bany, ella volia pintar les rajoles i tenia molt clar com havia de fer-ho, donat que fa temps que restaura mobles i sap tècniques per pintar diferents superfícies i materials. El seu xicot era la primera vegada que pintava rajoles però tot i això, només començar a encintar els extrems de les parets, ja donava indicacions a la meva amiga de com havia de fer-ho: "jo ho faria així", "vols que t'ho ensenyi", "porta, ja ho faig jo" (només li faltava dir: "això és cosa d'homes"), són algunes de les frases que el noi li anava dient mentre ella s'anava posant mosca perquè havia fet aquell procediment més vegades i els "consells" que ell li donava (amb tota la bona intenció) no eren els adequats per pintar rajoles. Això és mansplaining. Quan un home interromp una dona per explicar-li quelcom de manera condescendent, encara que sigui de forma molt subtil o en clau d'humor), pel fet d'assumir –o de creure's amb el dret de pensar– que ell sap enfrontar-se millor al tema que s'està tractant, sense cap fet que ho constati, desacreditant la seva interlocutora per qüestió de gènere.

Per a alguns, aquest concepte resulta problemàtic, en tant que fer-ne una mala interpretació podria provocar que s'utilitzi per callar o menysprear l'opinió de qualsevol home. Per això és molt important que tinguem clar quin és el seu veritable significat. El terme mansplaining no es refereix a una situació en què un home explica quelcom perquè té un grau d'experiència superior i provat sobre qualsevol tema, com pot ser un professor explicant un tema a una alumna que està aprenent o un mecànic explicant a una clienta el problema que té el motor del cotxe. Per a Solnit, la diferència entre homes experts que expliquen coses sobre les seves especialitats i el mansplaining és clara: el concepte es refereix a aquells homes que es creuen amb el dret de desestimar les experiències que les dones afirmen tenir fins al punt que aquestes han de justificar-se i poder-les provar. I cobra més importància en aquelles situacions en què l'home sap poc i la dona és l'experta del tema, fet que per la supèrbia popular i patriarcal heretada del primer és inconcebible i, per tant irrellevant: ell té quelcom important per explicar i això és l'únic que importa.

Segons Solnit, aquesta és una estructura tan arrelada a la societat, encara en els nostres dies, que fins i tot els homes que escriuen sobre feminisme tenen més repercussió i estan més acceptats que les dones que parlen dels mateixos temes, les quals moltes vegades són vistes per la societat com unes ressentides o feminazis, sense que ens plantegem que elles poden parlar millor que qualsevol home sobre el masclisme, perquè l'han viscut en primera persona, com totes, però la notorietat i l'opinió d'un home encara estan més ben valorades que les d'una dona. Això demostra que el mansplaining, igual que molts altres tipus de masclismes, ens ve donat des de sempre sense que nosaltres (ni homes ni dones) en siguem conscients i no ens en desprendrem tan fàcilment. Cal estar atents, ser conscients de què diem i com ho diem i fer molta autocrítica per acabar amb aquest concepte amb tot el que representa. Així doncs, gràcies a Rebbeca Solnit i a les seves reflexions a Men Explain Things To Me sobre el mansplaining, podem posar etiqueta a aquest tipus de masclisme, que ens afecta a tots però que potser no sabíem discernir i, per tant, ens dóna eines per poder-lo combatre, homes i dones, per poder així continuar amb la lluita per la igualtat de gèneres en tots els sentits.