No sé com ho veuen vostès, però això que visquin a la meva nova casa dos poetes amb un munt de llibres, i cada quinze dies un noi molt simpàtic en cadira de rodes, és curiós. Si hi afegim que a més a aquests tres els encanti un so a vegades estrident o a vegades suau –l'anomenen música, m'ha semblat entendre–, ja és molt peculiar. I què dir-los de les darreres coses que fan –criden, fan veure que ploren o riuen, es tiren per terra: sí, també he sentit amb les meves orelles que li diuen “teatre”. De vegades, però, se senten molts marramiaus, perquè es veu que això de fer moltes coses és cansat i no dóna gaires fruits: no sé de què es queixen, jo miolo amb qualsevol de les més de seixanta versions que tinc, i no acaben d'entendre'm. Quan els demano d'anar a dormir –entre ells dos, és clar– pensen que tinc gana, i quan tinc gana de veritat pensen que estic avorrit.

Jo faig veure que els segueixo el corrent, però la veritat, quan m'interessen més és quan s'acosten a una habitació que dóna a la terrassa –on tinc un espai reservat per deixar els meus pipís i altres coses. Allà sí que sóc feliç. Si és estiu com ara, em quedo a terra, que s'està una mica més fresquet, esperant en va una cosa que anomenen marinada. Si és hivern encara no ho sé, perquè em van portar a aquesta casa el mes de maig, però segur que ho soluciono posant-me a la falda de la mestressa. Parlant d'ella, vostès potser la deuen conèixer perquè publica a la revista local, que es diu així com Nova Tarregat, però qui sap com és i què li passa sóc jo. No gaire sovint, però algun cop la superen les coses i les circumstàncies i està trista, i jo cap allà que me n'hi vaig i li faig quatre moixaines. I saben què?, que sóc molt millor que qualsevol pastilla, que és una cosa petita com el meu pinso, però no és bona, i se la prenen els humans per animar-se, en lloc de grimpar per teulats o córrer darrere una piloteta feta amb paper d'alumini.

No els ho havia explicat, oi? Aquesta gent que viuen a casa meva buscaven un gatet feia un temps i al final un senyor que em tenia vivint al seu tros en una caseta de l'hort, va respondre a la crida i va dir alguna cosa com “vull una vida millor per al Pupes i una família que se l'estimi”. Ep, em deia Pupes perquè després que em deixessin a una colònia de gats on sempre hi havia baralles per tot –sembla el món dels humans, penso– quan em va adoptar ell arrossegava petits problemes de salut.

Ara, la mestressa, que es veu que parla anglès i n'ensenya, m'ha posat un altre nom. Em criden per Fionn –que en gaèlic escocès vol dir ros– però jo, ni cas, no fos que es pensessin que em dominen. Els meus orígens racials son de Gal·les però això de les races els és igual, són una parella progressista.

Em deixava que a l'habitació aquella que els he dit hi tenen un armari blanc i molt alt, ple de menjar, que quan l'obren fa bo de quedar-se una estona davant perquè refresca. Allà hi tenen coses que m'amaguen. Però jo insisteixo i no callo i no callaré, fins que obrin la llauneta i em donin una cullerada o dues d'allò tan bo. Encara no saben de què sóc capaç! Un altre dia potser els explico més coses si puc pujar al teclat aquest mentre fan la migdiada...

Apa, adéu-miau!