Al bell/vell mig del poble, Guimerà compta amb la capella de Sant Esteve, al costat de la plaça Major, tocant a l'antic Hospital; Cal Manseta avui.

És una esglesiola discreta, gairebé sols perceptible com a tal per la seva campana i per una porta interior amb vitrall. Té una estructura arquitectònica medieval, però un interior modernitzat. Conserva sols un parell d'elements de la capella que es va erigir al segle XIV.

També s'hi pot trobar, a la dreta de l'altar, una petita reproducció d'una pintura que representa Sant Esteve, pintada per Ramon de Mur a mitjans del segle XIV. Una representació iconogràficament canònica del sant, amb tres pedres al cap, símbol de com va morir, la palma del martiri a la mà i vestit com a diaca amb túnica dalmàtica.

L'original de l'obra es troba al Museu Episcopal de Vic, just al costat del gran retaule de l'església parroquial, del mateix autor.

No és gens comú en la zona, englobant l'Urgell, la Segarra o la Conca de Barberà, que en un poble hi hagi dues esglésies. I de Guimerà semblaria menys normal comptant com pot presumir d'una església parroquial de grans dimensions. Una església parroquial sols concebible si s'entén el poble de Guimerà com un poble amb un número destacat d'habitants i d'una riquesa econòmica important en els temps de la seva construcció. Com era el cas.

Potser no s'ha parlat mai prou la riquesa econòmica que va generar pel municipi el fet de comptar amb un mercat setmanal (gràcies al dret atorgat pel rei Jaume II el 1294). Una riquesa que va permetre comptar amb una gran església, un importantíssim retaule gòtic, unes muralles consistents… i també amb una segona esglesiola.

Però no és sols curiós el fet que Guimerà compti amb dos centres de culte religiós. També ho és que aquest culte estigui dedicat al protomàrtir (el primer dels sants màrtirs del cristianisme) sant Esteve.

Esteve no és el patró de Guimerà, ho és un altre sant màrtir, el cavaller romà Sebastià. De Sebastians sempre n'hi ha hagut a Guimerà, però Esteve no és, en cap cas, un nom comú a la vila.
I si mirem també a la zona geogràfica, podem analitzar que no hi ha esglésies dedicades al màrtir mort a pedregades. No és comú a la Vall del Corb, ni a la coneguda com a Baixa Segarra, ni tampoc a l'Urgell. Resulta, si més no, curiós.

Així doncs, per què els guimeranencs del segle XIV van dedicar una capella al protomàrtir? Per què no la van dedicar a qualsevol altre sant, com per exemple sant Jaume, ja que hi havia la capella construïda al costat de l'antic Hospital, destinat a peregrins?

Doncs té una explicació.

El 1368 Aldonça de Castre és la baronessa de Guimerà. Aquell any Aldonça es casa amb Bernat Galceran de Pinós, d'un llinatge tan important com el de la seva esposa, i aquest serà baró de Guimerà amb ella al llarg de la seva llarga vida, i també després de la mort d'ella.
La meva teoria és que és a Bernat Galceran de Pinós a qui cal atribuir el fet que la capella de Sant Esteve dugui aquest nom.

I tot comença amb una llegenda, o amb un miracle. Que cadascú ho cregui com vulgui.

És la Llegenda del Rescat de les Cent Donzelles. Una llegenda de tradició oral, recollida en alguns textos medievals, que explica com el cavaller noble Galceran de Pinós fou fet presoner pels musulmans quan liderava un intent de conquesta d'Almeria el 1147. Aquest almirall Galceran de Pinós és un avantpassat del nostre Bernat Galceran de Pinós.

Els musulmans demanaren a canvi del cabdill cristià un rescat de 100 mil monedes d'or, 100 peces de brocat, 100 cavalls, 100 vaques i 100 donzelles.

Aquests centeneras de rescat foren reunits i disposats per entregar, però l'aparició miraculosa de sant Esteve i sant Genís alliberen de la cel·la Galceran de Pinós i els seus companys, i així pot escapar, sense que tan important rescat hagi de ser pagat.

Des d'aquell moment, el llinatge Pinós sempre va honorar aquell avantpassat salvat per intercessió miraculosa i procuraven dedicar, allà on eren senyors, un centre de culte al protomàrtir, o a sant Genís.

L'altra església de referència dedicada a sant Esteve en relació als Pinós és a Bagà, d'on són originaris, i on Bernat Galceran de Pinós seria enterrat el 1425, tot i morir a Guimerà.

Però no sols queda aquí la cosa en relació al personatge llegendari: també tots els descendents d'aquell il·lustre Galceran de Pinós empraren el nom complet del seu avantpassat. Així, Bernat Galceran de Pinós en realitat de nom sols es deia Bernat, però tant ell com els seus parents homes, com els seus fills i més descendents, es diguessin com es diguessin, sempre portaven de segon nom "Galceran". Era, per dir-ho d'alguna manera, una extensió del cognom. D'aquesta manera, el pare i el germà gran de Bernat es deien Pere Galceran de Pinós. O mirem els noms dels molts fills que Bernat va tenir (després d'enviudar d'Aldonça es va casar dues vegades més): Pere Galceran, Francesc Galceran, Bernat Galceran, Ramon Galceran o Berenguer Galceran. O el curiós cas d'un nét seu, que es va dir Galceran Galceran de Pinós.

L'homenatge a aquell avantpassat guerrer de la Reconquesta i als sants que el salvaren, segurament van ser els que van portar Bernat Galceran de Pinós a imposar el nom del protomàrtir a la capella guimeranenca. Quan ell va arribar a Guimerà ja estava finalitzada la construcció de la capella, però ell la dedicaria a sant Esteve.