Vivim en un país on sembla ser que és més important poder anar al bar que al teatre o al cinema. Crec en el poder terapèutic d'ambdues expressions socials, però no que el poder curatiu de prendre un cafè a la terrassa d'un bar sigui superior que gaudir d'una bona pel·lícula o espectacle d'arts escèniques. Per a mi mateixa, el primer cafè de cafeteria postconfinament em va semblar el més bo que havia pres mai; i no us negaré que trobo a faltar sortir a sopar amb la família o els amics (cosa que no he fet des d'abans de la pandèmia). Però encara trobo més a faltar la cultura, amb totes les seves lletres, atès que el nou panorama personal i familiar que ha dibuixat "aquest coi de bitxet" m'ha manllevat temps per gaudir-ne com voldria. Per això em fa malícia que es tanquin teatres i cinemes (establiments que compleixen fil per randa les recomanacions sanitàries) mentre es permeten terrasses de bars plenes, en les quals els clients no sempre compleixen els consells per aturar el virus. Hi reflexiono a l'Entre blanc i negre que trobareu a la revista del 24 de juliol.