"Si bé l'art es presenta sovint com un luxe més que com una necessitat, paradoxalment en situacions d'adversitat, sovint veiem com pot ser necessari" afirma la conservadora en cap del MACBA, Tanya Barson.

No hi podem estar més d'acord, i això aplicat a totes les arts.

Duran tres mesos de confinament hi ha hagut una allau de cancel·lacions, algunes precipitades i les altres que han semblat més meditades i segurament consensuades. La sensació de risc i incertesa s'ha traslladat a programadors i organitzadors d'esdeveniments que, d'una manera o altra, semblen haver decidit donar per tancat culturalment el 2020 i treballar ja amb la perspectiva d'un 2021 teòricament més esplendorós.

S'entén la precaució de grans esdeveniments amb concentracions gegantines de personal, artistes, i sobretot de públic. Ho aplaudim encara que corprengui molt actuar davant de persones distribuïdes estratègicament perquè no es puguin tocar i amb les mascaretes obligatòries: és molt fred encara que imprescindible. Es comprèn per tant l'anul·lació de contractes per a artistes la vinguda dels quals comporti travessar, no ja regions sanitàries, sinó passos fronterers siguin Schengen o altres. És un intent d'estalviar-se propagacions i també, perquè no dir-ho, és una proposta molt més ecològica prescindir de flotes senceres de materials o artistes o viatges aeris més que internacionals, transatlàntics com a mínim.

Però la cultura, a part del que comenta Barson, és una de les potes de l'estat del benestar, la pota més fluixa, mig corcada, i amb una estabilitat inexistent. Les administracions –i la nostra que resta, mai més ben dit, en una dependència nacional i per tant econòmica tan forta– gairebé sempre van deixant els pressupostos de cultura molt més avall del que és desitjat i aplicat arreu. La reclamació recent del míser 2% per a cultura d'algunes plataformes n'és un trist exemple, igual que la inexistència d'una llei de mecenatge negada per tots els governs espanyols.

Es parla a nivell general de revisar inèrcies del sector, d'una necessària reestructuració del sector tant pel que fa a la indústria –migrada i en perill constant– com dels artistes. Es diu que cal tocar de peus a terra i acabar amb el sistema de grans exposicions econòmicament i ecològicament insostenibles. S'avisa que cal aturar "un cert mercadeig, amb dinàmiques absurdes de preus sobredimensionats mentre tot va bé", com diu Robert Brufau. Però el que es demana, el que demanem, són dues coses que semblen escapar-se dels titulars:

No deixar morir ara el sector, els artistes, que ja estaven en situacions caòtiques, fiscalment punitives, immersos en processos burocràtics carregosos, obligats molt sovint a suportar totes les despeses sense cap ajuda, deixats de la mà de programadors que buscaven l'èxit forà fàcil, i com ja hem recordat altres vegades, obligats a actuar pel preu de gràcies o gràcies i mitja, o la promoció com en diuen alguns.

I en segon lloc, cal que totes les administracions posin els recursos per a la cultura, prioritzant artistes de proximitat i sobretot, escoltant-los. Unes festes o uns programes que, en definitiva, no han de ser només producte dels tècnics de torn, per molt ben preparats que estiguin: cal acord i negociació amb petits empresaris culturals, activistes socials i culturals, entitats tant del teixit tradicional com dels més innovadors, i no oblidant que sovint les arts són fetes per persones que ho treballen solitàriament, i les seves propostes han de tenir el mateix pes i la mateixa recepció que les dels grups que –amb o sense ànim de lucre– també s'hi dediquen però tenen una estructura.

No oblideu el sector, obriu portes a la participació real i dissenyeu activitats per ara mateix, no per d'aquí a uns mesos. La gent no es mereix només la cultura de terrasses de bar o televisions manipuladores.