"Partons a Tàrrega, demain, pour 36 heures, comme prevu. Me maintiens sans plus. Gros, gros… Gros baisiers. Papa"¹

Francesc Plassa, 12 de setembre de 1969

El primer contacte directe dels fills d'en Paquito Plassa amb Tàrrega fou l'estiu del 1962. Amb 14 i 16 anys, les dues filles del Paquito viatgen en tren soles, des de Bussy-la-Pesle fins a Barcelona i Tàrrega, per trobar-se amb la tieta Maria, que cada any hi estiueja.

La postal que envien des de Tàrrega és alegre i optimista, pròpia de dues noies adolescents, que per primer cop surten de casa per visitar un país estranger. Esmenten que volen anar a visitar el cementiri i el troben tancat. Quatre anys més tard torna la Rosine amb el germà petit, en Quico, en autoestop.

Tenen 15 dies de vacances i pocs diners a la butxaca. No coneixen la llengua, però els encanta la musicalitat del català, que havien escoltat sovint quan el seu pare el parlava amb la veu i amb les mans.
En Quico recorda la gent que surt els vespres d'estiu, omplint les rambles o el passeig. Les senyores mudades que s'asseien a la fresca amb altres veïns. Una imatge li ve a la ment. Damunt les voreres, sota els arbres del passeig, muntanyes de verdures per vendre (les parades de melons). Mai havia vist res semblant.

Vénen a veure la tieta Maria a Barcelona, però no la troben. És a Tàrrega i quan arriben fa veure que s'escandalitza pels cabells llargs del Quico, per com van vestits. En aquesta estada visiten la tieta Maria Castellà, vídua del mestre Lluís Plassa.

En Paquito ja té cinquanta anys, dubta si tornar a Tàrrega. El règim segueix al poder. Tothom li recomana de venir. Així potser s'allibera de l'angoixa que cada cop se li fa més present i es deixi de fer la pregunta: Vaig fer bé de marxar?

El juliol de 1969 decideix fer el pas i ve a Barcelona per després anar fins a Tàrrega. El dissabte 13 de setembre és a Tàrrega i s'hi està fins dilluns. Quan torna cap a Barcelona i es troba a casa de sa germana, rep la visita de la policia que l'interroga de per què havia tornat a Tàrrega. Després de 30 anys exiliat de Tàrrega, és possible que algú el denunciés per estar-hi 36 hores?

La seva estada a Catalunya li va portar més dolor que solucions. En Paquito es va trobar amb una ciutat que ja no era la seva, on coneixia poca gent, i en la qual molts dels seus amics i indrets coneguts havien desaparegut. Va tornar desil·lusionat al veure com havia quedat Catalunya després de 30 anys de dictadura feixista.

L'any 1971 però, farà el viatge, el darrer, amb la seva esposa Suzanne. El 4 de juliol, després de passar per Lleida i per Tàrrega, van a Montserrat, des d'on envien una postal als seus fills en què diu: "Plaers i banalitats, coses belles i no tan belles, barreja de sentiments, situacions complexes i de vegades paradoxals. La salut es manté malgrat una certa fatiga normal." En Francesc Plassa, el targarí exiliat, el ciutadà del món, el borgonyès adoptiu, porta la seva companya de vida a Tàrrega i a Montserrat: Els indrets més estimats de la seva identitat.

És un adéu? Al proper escrit parlarem dels darrers anys del Paquito Plassa.

¹ "Anem demà a Tàrrega per 36 hores, tal i com està el previst. Vaig fent, sense més. Molts, molts... molts petons. Papa." (Francesc Plassa, 12 de setembre de 1969).