«Mon père a fait sa vie, mais beaucoup de choses ont été modifiées par son état d'exilé. Il ne s'est jamais naturalis黹

Louis François Plassa

El record transmès per en Francesc Plassa als seus fills ens ha permès recuperar la història d'una família targarina que va haver de marxar cap a l'exili l'any 1939.

A Bussy-la-Pesle, el petit poble de la Borgonya on va viure en Paquito Plassa, tenia 80 habitants. Allí va seduir la jove Suzanne Minotte, filla d'uns petits agricultors, a qui els va costar d'admetre la relació de la seva filla amb algú "diferent". Finalment l'any 1945 es van casar. En Paquito treballava com a mecànic/xofer a la base naval que els americans tenien a Marsella, per aprendre l'idioma va bescanviar un parell de sabates per un diccionari d'anglès.

La parella viu a Marsella fins al naixement de la primera filla, la Maryse, i llavors tornen cap a la Borgonya. El Paquito segueix amb la seva feina de conductor treballant per tot França, per a una empresa elèctrica. El 1948 neix na Rosine i el 1951 en Louis François. Treballa a la Mosel·la i a la Lorena, on la família el segueix, però econòmicament no se'n surt. Només les moltes hores extra els permeten de sobreviure. A la mort dels pares de la Suzanne, tornen al poble, a Bussy, on els fills tindran l'oportunitat de realitzar els seus estudis superiors a la ciutat de Dijon.

És en aquesta època d'universitaris quan els seus fills prenen consciència de la diferent identitat cultural dels seus pares. El pare és un exiliat català de la guerra d'Espanya i la mare una borgonyesa. Conjuntament van acordar de donar una educació íntegrament francesa als seus fills. En Paquito s'esforça, sempre que pot i quan el temps li ho permet, a transmetre una educació humanista i progressista com la que havia rebut de jove a Tàrrega. Conta el seu fill que a la cuina de casa, "una taronja esdevenia el planeta Terra que girava al voltant del Sol (el llum de la cuina)". Ell era un somiador, la mare era una dona pràctica que tocava amb els peus a terra i dedicada completament al benestar dels seus fills.

La música i el futbol van ser les dues aficions que li van permetre ser reconegut i apreciat a la petita comunitat on vivia. Sempre tocava a les festes de Bussy, ja fos amb el vell violí que havia portat des de Tàrrega o més tard amb un nou violí, que havia bescanviat per 50 quilos de patates. També li agradava ballar (el tango, el vals, el pas doble), li agradava el cine, parlar i discutir amb la gent, encara que sovint no trobava amb qui compartir les seves idees. Al poble de Sombernon, a tocar de Bussy, hi havia equip de futbol, on de seguida va començar a jugar, i on va destacar pel seu bon joc.

Tot i el canvi entre l'ambient cultural de la Tàrrega d'abans de la guerra i la vida d'una petita població rural, mai va perdre el desig d'aprendre, d'imaginar un món millor, o de defensar que l'esperanto seria la llengua del futur. Tot en ell era afecte i generositat; i va saber transmetre als seus infants les idees de treball, justícia i amor. S'afirmava com un home d'esquerres i com un ciutadà del món. Malgrat els desenganys de la vida, va saber trobar refugi al costat la família, en la lectura i en l'escriptura.

Som a l'any 1969. El dictador Franco encara és viu. En Paquito té 51 anys i els records l'angoixen i li roseguen l'ànima. Potser el retorn a Tàrrega i a Catalunya l'ajudaran a apaivagar la profunda enyorança que sent.

Després de 30 anys d'exili, emprèn tot sol el viatge de retorn a Tàrrega.

Ho expliquem en el proper escrit.

¹ "El nostre pare va fer la seva vida a França, però en moltes coses va viure condicionat per la seva condició d'exiliat. Mai es va nacionalitzar francès".