El record transmès per en Francesc Plassa als seus fills ens ha permès recuperar la història d'una família targarina que va haver de marxar cap a l'exili l'any 1939.

En Paquito Plassa i Estruch fou el germà petit del mestre Plassa, i igual que la Maria Castellà i la germana Maria, van haver de deixar-ho tot i marxar lluny del seu lloc d'origen.

Havia nascut a Tàrrega el 17 d'abril de 1918. Amb 12 anys és orfe de mare i de pare, i anà a viure a casa del Lluís i de la Maria a Cal Pera, a l'avinguda de Catalunya, 44, on també tenien l'Acadèmia Comercial. El 1932 inicià els estudis de Pèrit Mecànic a Terrassa, i als 17 anys va començar a treballar al taller d'en Blai Vallverdú, concessionari de la Chevrolet.

En Paquito destaca com a jugador de futbol als equips de les penyes targarines i al Futbol Club Tàrrega. A la fotografia que reproduïm, veiem al Francesc amb els companys Víctor Puig i Figueres, amb la samarreta de la Penya Comercial, hi diu: "Tàrrega 31-3-1934. El bo del meu futbol. Companyerisme, noblesa de joc, no pas les condicions en què jugava després i me'l feren avorrir". "Tots tres som al front. El Figueres, ferit. 17-9-1937". Sabem d'en Víctor Puig, de Cal Tano. No hem trobat informació sobre qui era en Figueres."

Un dels pocs objectes que s'endugué cap a França fou el seu violí. Probablement degué aprendre a tocar-lo a l'Acadèmia del Professor de solfeig, piano i violí Ramon Ribera, al carrer d'Urgell. La seva habilitat a tocar el violí fou una via per a la integració a la petita comunitat francesa on va fer cap.
Diu la Crònica targarina que el dia 27 de març de 1937 el Francesc s'allistà a la Columna del POUM i marxà al front. Suposem que fou destinat de xofer a l'exèrcit republicà.

Amb la retirada, fa cap al camp d'Argelers i després al camp d'Agde, on es concentren 25.000 refugiats, la majoria catalans. En aquest camp organitzat pel Govern de la Generalitat, les condicions de vida són millors que als de les platges. Amb tot, va patir una úlcera d'estómac que no es va tractar, i durant tota la seva vida no va poder fruir dels "plaers de la taula francesa".

Els propietaris dels boscos de la Borgonya van contractar refugiats dels camps per fer de llenyataires a un petit poble vora Dijon. Bussy-la-Pesle a la Côte d'Or tenia menys d'un centenar d'habitants. En Francesc s'apunta a la feina i hi va. Són entre cinc i deu homes, treballen fort i la guerra els afecta poc. Mentrestant, la seva germana Maria viu a Saint-Étienne. El Francesc se n'hi va per trobar feina de mecànic. La Maria se'n torna cap a Catalunya, però el Paquito no. Ara a Bussy-la-Pesle hi té els companys i una noia de qui s'ha enamorat: és la Suzanne, ella serà la seva companya de tota la vida i la mare dels seus tres fills.