«Els homes terribles li digueren:
- Ets tu el mestre que no volia que es resés a l'escola? Ets tu qui reunia xics i xiques com si foren germans i germanes? Ets tu qui retirà el Crist de l'aula i els llibres d'Oracions? Ets tu qui feia cantar la llibertat?
- Sí, jo sóc eixe mestre.
- Doncs, ara, ni Déu ni el diable et podran salvar».

Mestre Herminio Almendros. El futur us pertany. Febrer de 1939 ¹

El mestre Lluís Plassa visqué els darrers mesos de la seva vida a l'hospital de la ciutat portuària de Saint Nazaire al Loira Atlàntic. Des d'aquest port al llarg de l'any 1939, milers d'exiliats marxaren cap a Amèrica per poder refer les seves vides, lluny dels feixismes que en aquells moments s'imposaven arreu d'Europa. Els governs de Mèxic, Cuba, Colòmbia, Argentina, Veneçuela, la República Dominicana i Xile es mostraren disposats a acollir i aixoplugar aquest capital humà i intel·lectual que l'estat espanyol volia exterminar. Els mestres que anessin cap a aquests països, tenien un lloc de treball garantit.
Els governs de la Generalitat i de la República, els partits i els sindicats, dins les seves possibilitats, van organitzar a França una xarxa d'informació i d'acollida per als seus dirigents i militants. El diputat aranès d'Esquerra Republicana Josep Maria Espanya, amic de Lluís Companys, exiliat a França l'any 1936, i que va organitzar una xarxa d'acollida dels perseguits pels incontrolats a la rereguarda durant la guerra, va acompanyar els dirigents d'ERC a l'exili, i organitzà la xarxa logística de migració de França cap a Amèrica dels exiliats.

El qui fou alcalde de Tàrrega durant la República, Josep Davant, va marxar cap l'exili a Colòmbia juntament amb el mateix Josep Maria Espanya i d'altres catalans. Probablement en Lluís Plassa i la Maria Castellà haguessin agafat, des de Saint Nazaire, el mateix vaixell que ells cap a Amèrica. Els problemes de salut del Lluís, relacionats amb el cor, es van complicar amb la malaltia infecciosa que va contraure als camps de concentració de França. L'abril de 1939 des de l'hospital de Saint Nazaire, escriu a la Maria per retrobar-se amb ella i marxar junts quan fos l'hora d'embarcar. La malaltia es va anar agreujant i la seva mort es produí el 8 de juny de 1939.

Algú, però, des de Saint Nazaire es va preocupar perquè la mort del Lluís Plassa quedés registrada a la premsa del dia. Els arxius de l'hospital i del cementiri de Toute – Aides van desaparèixer durant la Segona Guerra Mundial, i probablement la notícia del destí d'en Lluís Plassa hauria quedat sense aclarir.

El sindicat de mestres de la FETE - UGT va organitzar des dels camps de refugiats la sortida cap a Amèrica als mestres exiliats. L'11% dels mestres catalans, més de 450, van creuar la ratlla de la frontera el 1939. Herminio Almendros, mestre del col·lectiu Batec i que tingué el primer destí com a inspector de la zona de Lleida, escrivia al seu diari del maig de 1939: "A la fi, del port de Saint Nazaire, a la desembocadura del Loira, salpà el Flandre. En la travessia trobarem moltes persones conegudes: unes pertanyien a la seua mateixa esfera i altres havien exercit diferents responsabilitats en el govern de la República". L'acompanyava en el mateix viatge en Josep Maria Ferrater i Mora en destinació a l'Havana1. És possible que abans de marxar cap a Amèrica l'Herminio i en Ferrater i Mora visitessin el company Lluís Plassa a l'hospital de Saint Nazaire.

L'ànsia de venjança del règim franquista no tingué aturador. Un any després de la seva mort i mentre la seva esposa Maria Castellà és a la presó, el nom de Luís Plaza Estruch apareix a la instrucció de la "Causa General sobre la dominación roja en España", per haver prestat els seus serveis al Consell de l'Escola Nova Unificada l'any 1936.²

A Saint Nazaire, al cementiri de Toutes-Aides, a la fossa comuna hi descansa el mestre, el regidor i el targarí Lluís Gabriel Plassa i Estruch. La ciutat de Tàrrega, a la qual va servir amb honestedat i amb sacrifici, li retrà homenatge.

¹Mestres i Exili: Una visió de l'exili: el diari d'Herminio Almendros. Amparo Blat Gimeno i Carme Domenech Pujol. UCE – Universitat de Barcelona

²Causa General (peça 11, llig. 1472 -2-, expt. 4 —AHN)