Començo per dir que jo no sóc cap soldat: sóc una persona amant de la cultura i les arts. I els qui es mereixen les medalles són els qui tenen cura de nosaltres.

Però entrem en matèria: si no tenien problemes els artistes i tot el sector cultural (sector de risc) que ha fet que ens mobilitzem pel 2% de pressupost de Cultura i moltes altres qüestions, ens ha caigut (en previsió del meteorit que any rere any ens anuncien) una bola infecta de virus amb moltes potes i corona al damunt. Hi hem de fer front des de casa, rere la trinxera íntima i personal de cadascú. Confi(n)adament esperant que els governants estaran a l'alçada (els nostres ho estan, d'altres en tinc molt seriosos dubtes) i podrem aturar la pandèmia.

Però què he notat jo, tant de casa estant com mirant per aquí i allà? Doncs quintans mètrics de solidaritat activa, anys llum d'activisme positiu, quilòmetres d'ajuda mútua i sobretot moltes ganes de contagiar però cultura, sí, ni que sigui tancada.

Uns exemples a l'atzar: la Marta, la veïna soprano que algun vespre ens ha cantat, i no a cau d'orella precisament, sinó des del seu terrat. Segueix, sisplau...

O el vídeo penjat a la xarxa per Carlitos Miñarro i la seva família, guitarra en mà i supurant optimisme.

El poema dolorós que va ser l'ofrena de la Montserrat Aloy per al Dia Mundial de la Poesia, dit magistralment –i trista– per la gran Farners Casas, en un dels millors recitats que li he sentit mai. Com t'enyorem, Farners!

Les propostes de l'Escola Alba per als nostres infants i joves.

Les visites virtuals que ha plantejat de fer-nos el Museu de Tàrrega.

El Teatre Ateneu, que ens proposa seguir algunes de les obres portades a la seva seu sigui per ZumzumTeatre, o sigui la gran "Lorca éramos todos".

El Fanzín que vau poder llegir en aquesta revista la setmana anterior, que era també un homenatge a la poesia i a la gent que, cadascú en el seu estil, han cantat a Tàrrega i l'Urgell. I quines ganes que tinc de sentir les seves veus aviat, espero, davant de públic!

I quina ànsia tenim de felicitar el poeta i creador de la Idea, el Pep.

La gent de Cruma o Emilia Gargot, que ens diu "us estem preparant diferents propostes de jocs teatrals que us enviarem per fer amb la família!" o sigui ens encarrega feina als alumnes per ara i també a quan acabi aquest tsunami dolent, aquesta obra de por a la qual esperem que li caigui el teló i aviat.

I deixo per al final les notes que sentim cada dia de la cançó "Resistiré" del Dúo Dinámico, que ens posa un veí o veïna per acompanyar-nos quan piquem de mans en agraïment a tota la gent que té cura de nosaltres, que són molta gent i mereixen la nostra admiració: sanitaris, dependentes, farmacèutics, repartidors, quiosquer del Pati, conductors d'ambulàncies, administradores de les xarxes socials, voluntàries que cusen mascaretes a casa, persones del servei de la neteja, empresaris que aguantaran per no llençar els treballadors a l'atur, voluntaris de la xarxa d'ajuda a Tàrrega i pobles, poetes i artistes en precari que animen...

Sí, i tant que resistirem, sobretot perquè formem una malla molt ben travada, no una gran família sinó un col·lectiu de grups, una societat acostumada a organitzar-se per si sola quan cal, sigui per defensar la sanitat pública, que és la més castigada per les retallades i ara es demostra que és bàsica, perquè és universal, o sigui per defensar les escoles i a la gent que volia anar-hi a votar. Els mateixos que tornaran a organitzar vetllades de ball i música, poesia o arts escèniques, festes majors o fires de teatre que enguany hauria de ser encara més de carrer, Closcamolls o recitals de l'Orfeó...

Us esperarem a locals, teatres i al carrer, perquè ho necessitarà tota la societat, després d'abraçar-nos molt i molt.

Penseu que els de la Cultura ni tanquem ni desconvoquem, només AJORNEM.