Fa uns mesos que formem part d'unes trobades que es realitzen a Lleida, coordinades per uns quants activistes socials i culturals. Natres seríem la perifèria de la perifèria però els temes són comuns, i les preocupacions coincidents. La idea partí d'un grup on es publicaven les activitats culturals que es duien a terme a la capital de la Terra Ferma, tot i que tasques així ja es feien –de forma altruista– des de les pàgines del bloc Silvinaction.

De totes maneres, persones amb empenta i contactes com la Pilar Bosch i altres, varen pensar a posar cara, gest, mirada –i paraula dita, no escrita– a les persones i grups que des de les xarxes socials ens anàvem llegint, i d'aquí va venir la idea de fer unes trobades generals de tothom qui estigués interessat en el binomi Lleida/Cultura.

En la primera trobada vam comptar amb les plataformes de difusió Silvinaction i Sharify, de la plataforma de comunicació creativa i talents de Lleida Be DoNe, de l'associació Promethea, de gestors culturals i representants artístics, gent entesa en l'àmbit de les arts escèniques, diverses pintores i artistes plàstics, poetes, performers, i l'escultor Miguel Ángel González.

Ja hem participat en dues de les convocatòries i hem escoltat agents culturals amb propostes molt engrescadores i professionals i sobretot ens hem escoltat els uns als altres, recordant aquella anècdota tan colpidora: «Per què ens arriba sempre aquella frase d'"a Lleida no hi passa mai res" o "per ser Lleida ja esta bé"?»

En el document fruit de la primera trobada es diu que "la democràcia real està en allò que escollim comprar: si esculls consumir productes culturals de Lleida, si compres llibres, quadres, entrades a concerts i als teatres de Lleida, n'esculls la perdurabilitat". Si tenim actes amb qualitat de quilòmetre zero, a casa o molt a prop, perquè anem a buscar-ne –i pagar-ne– fora de les nostres contrades o molt lluny? I això evidentment, és extrapolable a Tàrrega i l'Urgell, i reblant el clau de la caixa: "Segurament, i per desconeixement, no ho fem sovint, de comprar-ne dels nostres." Així empobrim el nostre entorn i ens fem més dependents dels grans actes mediàtics, promoguts enllà de la Panadella o molt més lluny encara.

Us poso un exemple d'una altra comarca, de la realitat del que està succeint en el món cultural. Segons explica Jordi Fosas, director de la Fira de la Mediterrània de Manresa a una entrevista al digital Temps de les arts:

"[...] Hi ha molta bona producció i es fa molt difícil el procés de selecció. Això és molt dur i realment passem un procés de dol perquè n'hem de descartar molts d'interessants, perquè no donem a l'abast per pressupost, per temps, per espais. Per fer-vos a una idea, de 1.400 n'acabem seleccionant només una seixantena. Tenim una sensació de poca producció i poques finestres per a poder encabir tan bones propostes."

O sigui, estem en un moment d'alta creativitat i qualitat que no són, som, capaços d'absorbir, ni de portar als nostres possibles públics.

Per tant, la primera preocupació és com fer conèixer a tothom el que es fa.

És clar que les agendes culturals només serveixen per a uns pocs, igual que els portals d'Internet administrats pels ajuntaments, o la premsa escrita. Per tant, el futur per a les noves generacions o les antigues que ens hem posat al dia mínimament, poden ser les xarxes socials? Potser cal escatir entre tots els sectors que alimentem la cultura quina és la forma més adequada per a primer assabentar el públic del que es fa a casa nostra i segon, fer atractius per a aquest públic els actes o espectacles que es fan.

Ja us parlaré més endavant de les propostes concretes i les altres preocupacions que han estat de lo més debatudes, però pot ser que cal que comencem amb això, amb DEBATRE?

Segons la Pilar Bosch, "...la cultura cura l'ànima, ens resol enigmes de la vida quotidiana, ens ensenya, obre nous camins d'expressió i desfà nusos, alhora que ens apropa i ens fa equànimes." Potser que ens decidim a fer-li cas. A fer-nos cas.