Un cop canviat de roba, el nostre personatge entrà a la sala de rehabilitació on hi ha un munt d'estris adequats: enormes pilotes blaves per seure-hi, tovalloles enrotllades, espatlleres, aparells elèctrics per posar corrents als lesionats, peses per als exercicis, i tres lliteres on reposar o esperar les atencions dels professionals. La Mireia encara porta, al braç esquerre, els ferros que li subjectaven l'os trencat en el seu moment per l'accident. Als seus anys de joventut ja ha hagut de patir molt i només desitja que li treguin l'antena –com li diu ella– per poder viure millor i no rebre cops pel descuit de la gent. L'Eduvigis –molt valencianament– ara somriu, ara deixa anar unes llàgrimes pensant en el seu turmell i el genoll esquerre, i en la carnisseria (parlem de la botiga, que consti) que l'espera a la feina quan ja estigui millor. Que ho estarà...

Què va passar?

La Milagros anava posant –amb els dits dels peus– com cada dia, les bales de vidre al mateix pot d'on les havia tretes; en una badada (de les intrèpides bales) es posen a córrer, esbojarrades. Cobriments de cor apart, tothom pateix per aquella extremitat que conserva sana i, per tant, uns s'amaguen on poden i els altres intenten atrapar-les amb les crosses, esport aquest dificilíssim –com podran vostès imaginar. La Mari Pili, alegre com una Escala en Hi-Fi, riu des de la seva llitera, creuada per la seva operació de lligaments... o era a l'inrevés? Es desendolla de les corrents i arrenca (és un dir) enrere les boles amb la tovallola. Deixant el seu exercici amb una bitlla, l'Antònia toca, sense voler, la pilota de platja i aquesta comença a botar d'allò més lliure. L'Hèctor, però, la controla entre el genoll (bo) i el pit i la deixa caure, com si portés el número 10 al darrere de la samarreta i la passa al Jaume que, badant, –pensava en comandes i no en pilotes– no havia pres bé la mida i enlloc de rematar amb estil, abans de perdre la bola, l'atura amb la panxa, entre ell i la paret. Aplaudiments generals. Els cigrons, empesos per un colze en tractament, s'han agregat a la festa i van amunt i avall, fins que són aturats pel peu sa del Martí que, sense immutar-se (és home de futbol i això dóna ofici), després els recull al potet on esperaran l'exercici circense d'agafar-los un a un amb dits lesionats o adormits. L'Andrea, amb la seva experiència d'insomnis i pubs, aixeca la mà del colze operat, deixant la pesa de dos quilos –sempre aixeca més que el personatge que rondina al seu costat– i entoma a l'aire el pot de les llenties que volien emular els cigrons. Quan tot estava controlat, la Mireia observa amb estupor que la funda del seu mòbil, i per contagi imantat les altres, s'enganxen als seus ferros, volent-la acompanyar. Després d'esforços titànics –sense propietats d'imant, doncs– la noia romanesa i el Vicenç l'alliberen de les fundes.

La Goretti dóna instruccions i controla tota l'escena, igual que de memòria recorda a tothom la teràpia a fer. Veu el somriure del Brauli, que malda per protegir tothom de les boles de parafina que han sortit també a voltar-la, després d'haver escalfat mans i canells lesionats. Algú havia ensopegat amb la caixa i ara corren joioses. Se sent una imprecació de la Peronella des del minúscul despatx on repassa programacions. El seu "però... què esteu fent!", fàcilment podria desmuntar-ho tot; en canvi, produeix l'efecte contrari. Les boles de vidre s'estan quietes, les pilotetes de tots colors les miren immòbils mentre són aplegades pel Brauli, i la Goretti recull el que queda a terra amb un ofici segurament après al seu poble.

Sona a la ràdio "Saturday night fever" i tota la sala s'inunda de caos i disbauxa; potser li faltaria la bola de vidre de l'escena de la discoteca, i algú amb menys xacres per a fer de Travolta. Algú proposa demanar-la a Sanitat i és acollit amb més xerinola, i el Jaume argumenta que a les piscines també hi posen música i que prou bé que els hi va. Torna cadascú al seu lloc: el del braç esquerre lesionat amb la del braç dret (així fan quasi una persona sencera, sentencia la Goretti); la del genoll esquerre i la del maluc dret van triscant, es diria que més àgils, a les seves cadires. Ara se sent "Thriller" de Michael Jackson i tothom segueix una mica el contrapàs dels zombis del videoclip. Potser no causarien furor, però l'ànim no baixa, i es miren uns als altres pensant que se'n sortiran. De tot.

Després d'això, el nostre personatge, l'Andreu, començà els seus exercicis amb una nova empenta, –perdó, ganes. Quan ja plegava, a la ràdio posaven "The best" de la Tina Turner, el colofó perfecte. Sí, són els millors fisios, somnis i pacients. S'acomiadà, convençut que res no seria avorrit i que una mica d'humor pot ajudar molt a les persones.

Dedicat als professionals de Rehabilitació del CAP Tàrrega, i als seus impacients i pacients. Qualsevol fet, humorada o nom serà una absoluta casualitat.