...tindré posat per escrit la música que vull al meu funeral.

Aviam, ara no feu càbales sobre la meva persona i la seva mala salut de ferro, com deia Espriu. Us vull comentar només una part de les meves disposicions per al dia que em toqui, i per treure ferro o drama al tema. Tot m'ho ha inspirat un deliciós article a l'anterior suplement dominical del Segre, autoria de Barrull Castellví, titulat Jazz per als dies tristos, on ens parla d'una llista a l'Spotify anomenada Jazz between tombstones, sobre músiques per a funerals.

I es aquí on vull posar cullerada. Perquè recordo el funeral d'una amiga i com la meva ex em va dir indignada "Si la R. està escoltant aquest sermó, es pot aixecar de sobte i repartir algun mastegot". També recordo, en positiu només perquè ens hi obliga la bona educació, com vam fer el funeral per al meu exsogre: amb les notes d'un tango, en la veu de Carlos Gardel: i coincidint amb la forma de ser catalana, hi havia la meitat d'assistents que ploraven i els altres somreien en sentir allò de

"Adiós muchachos, compañeros de mi vida,
barra querida de aquellos tiempos.
Me toca a mi hoy emprender la retirada
debo alejarme de mi buena muchachada."

No em negareu que aprofitar una Nadala, com El cant dels ocells, per acompanyar un òbit és una mica contradictori, encara que cal reconèixer que la música de violoncel, ben tocada, esgarrifa d'allò més, i queda molt emotiva per a força gent.

I no esteu convençuts que l'Adagio d'Albinoni mereix alguna cosa més, un record més memorable, que acompanyar un inert fèretre. I per què no utilitzar, posats a entristir-nos més, el de Samuel Barber, per a mi igual o superior? O l'Adagio en Do menor de Marcello?

I és que, qui no ha hagut de suportar l'Ave Maria de Franz Schubert, peça fonamental, si imaginem un finat que era un 85% d'agnòstic i un 15% d'ateu i li havien organitzat un magne funeral on només faltava alguna mitra? I a qui no li ha semblat fora de lloc per a un obituari d'indepes fins al moll de l'os, amb estelada inclosa damunt la caixa, sentir el Concierto de Aranjuez de Joaquín Rodrigo, en lloc de ser acomboiat per allò de "...Si em dius adéu" de Lluís Llach. Els Segadors opino que tampoc no toca, pel possible conflicte de tipus assembleari entre puny alçat o no i la possible extramotivació de la persona que ens hauria deixat. No volem ensurts. Altres sons que s'acostumen a aprofitar per a l'ocasió: el Canon en Re Major de Johann Pachelbel, però que se us pot fer tan pesat com el Bolero de Ravel. La peça que s'emporta el podi en la carpeta de les clàssiques i molt repetides és la Suite per a Orquestra núm.3 Air de J.S. Bach, però això és fer trampa, ja que Bach serveix per a tot, per a l'exaltació i la tristesa, per a la Clàssica i per a ser versionat en clau de Jazz. I per a cantar-lo, que ja en tinc ganes!

La Vall del Riu Vermell té preferències notables entre un públic més kumbaià però potser cada volta té menys seguidors per selecció natural i/o generacional. També la tristíssima Brothers, de La Misión, del compositor Ennio Morricone.

Per a més moderns, diverses propostes: l'Al·leluia de Leonard Cohen, The show must go on de l'immens Freddie Mercury, My way del també immortal Frank Sinatra, o alguna de les (moltes) tristoies de Jacques Brel. Candle in the wind d'Elton John, Tears in heaven (Eric Clapton) o la delícia We have all the time in the world cantada per Louis Armstrong en un film de l'agent 007, també ens servirien.

Potser quan em toqui a mi, a part del que jo hagi deixat estipulat, si fos decidit per la meva ex, segur que ella seria més partidària de posar la famosa cançó de Pere Tàpies:

"Era tant bon home,
Però al fi s'ha mort.
Era tant bon home:
Quina mala sort!"

amb totes les seves dots per al sarcasme.

M'agrada remenar pels llocs buscant músiques, i he trobat algunes pedres precioses, entremig un munt de llenties. Recomano (i me l'apunteu sisplau pel meu comiat) la peça St. James infirmary, del disc "Bright Mississippi", d'Allen Toussant, autèntic so de New Orleans. Si la balleu al lloc de les exèquies, en record meu, us estaré "eternament" agraït.

I penseu-hi, sobretot!: en el moment triomfal de la diguem-ne aparició en escena, poseu-me una peça de la cantant tibetana Yungchen Lhamo, titulada Gi pay pa yul chola, com un himne. I per anar esperant parlaments, Dle Yaman, de Jivan Gasparian, l'ànima del poble armeni, amb un so de duduk que esborronarà.

Acabant ja, que l'espai és finit, pel que fa a banderes damunt el taüt, net i polit i sense cap distintiu, us n'agrairé dues (perquè tres no hi cabran, oi? O sí, donats els meus 191 centímetres?) primer la catalana de les quatre barres –l'estelada ja no caldrà, serem independents– i després la del Tibet, una nació amenaçada per la qual he lluitat i lluito. Si queda lloc, als peus, la d'Armènia amb aquell groc daurat tan brillant de l'albercoc.

Ah i entremig, tornant a la música, qualsevol cosa, qualsevol, del Rèquiem de Mozart. I poesia...

...i prometo no aixecar-me a ballar ni a donar-vos les gràcies.