Quan era estudiant amb poques ganes i encara menys resultats, vaig rebre sense cap esforç ni recança, tot sigui dit, una inesperada i sucosa herència d'un oncle llunyà mig boig. Sempre havien dit que la seva vida semblava tot ella una disbauxa.

Des de llavors he portat una vida molt viva, en el sentit més descontrolat de la paraula. Vida social, viatges, festes sovint, roba i joies a dojo... D'allò més normal.

Gràcies al patrimoni immens amb el que em vaig trobar de la nit al dematí, vaig passar de guanyar el just per estudiar i no aprendre, a viure de les moltes i valuoses inversions, sense fotre brot. Accions de capital, vinculades a respectables i assenyades activitats econòmiques. Sempre molt importants per a la seguretat i estabilitat del nostre món, com ara armaments, petroquímiques, seguretat, energia, bancs i nuclears; totes elles sota l'aixopluc d'una cadena de societats mercantils serioses, laberínticament enteranyinades sense fi, com si es tractés d'una troca de fil quasi invisible, i regides per gent de molt de seny amb pàtria fiscal paradisíaca.

Vaig viure la meva pròpia dolce vita. I alhora crec que vaig estar amb sintonia del cantó més mandrós de la meva existència. O al menys així ho recordo ara, però tampoc sabria explicar ben bé en què consistia.

En despertar d'una sessió de balneari el cap encara em rodolava i de seguida vaig descobrir la cara de la infermera que em mirava i que em va preguntar com em trobava.

Després d'explicar-me que havia patit un ictus i que em van induir un coma, que m'havia tingut dormint a prop de cinc anys, em van preguntar com em sentia per treballar. A les poques hores em van dir que un cop tingués l'alta mèdica hauria de decidir a quina empresa de les que havia estat soci, voldria incorporar-me a treballar la jornada laboral, estipulada per llei.

Mentre preguntava què volia dir tot això, doncs d'entrada no entenia res, mirava de reüll les parets de la sala on penjaven diferents pantalles que visualitzaven documentals com el Red Friday, el dia que va canviar tot. En aquest últim s'explicava la major operació financera de la història del capitalisme en la qual una aliança de tots els treballadors del món havien adquirit per sorpresa, aprofitant el crack del 2023 i mitjançant ordres informàtiques gestionades per hackers; la majoria de les accions de totes les corporacions mundials que van passar a ser, per voluntat dels seus nous socis, cooperatives de treball. 
Vaig intentar inútilment desfer-me ràpidament tota la meva antiga riquesa de títols financers, però vaig trobar que l'únic mercat que quedava era el de bescanvi, i el valor d'ús i de canvi de tot el meu antic patrimoni, era ara zero.

I vaig entendre que amb el gir que havia pres l'ordre natural simètric de l'amunt i avall, dreta i esquerra, de tota la vida, i que es mostrava aparentment com en un mirall i amb la mateixa dualitat de sempre; ara no era ben bé així i tenia una subtil diferència.

Com podia intentar canviar de cantó en el mirall si a l'altra banda, ara ja no hi havia ningú?